El porter argentí és una assegurança de vida.

El porter argentí és una assegurança de vida. | T.M.

Joan SansPalma12/08/01 0:00
TW
0

Carlos Roa fixà un precedent a la porteria del Reial Mallorca. Ocorregué fa tan sols quatre temporades, quan «l'ensaïmada mecànica» va fer suar de valent el Barcelona a la final de la Copa del Rei. El partit es decidí en el darrer alè: en els penals. En la mort súbita s'arribà fins al setè llançament, quan Ruud Hesp aturà el xut de Xabier Eskurza. El Mallorca s'hi havia acostat, però quedà amb la mel als llavis. L'heroi indiscutible d'aquell partit va ser Carlos Roa, que aturà tres penals i en ficà un, i que va posar punt final a una excepcional primera temporada amb els vermellencs. L'any següent el porter argentí es consolidà a la porteria del Mallorca, i va arribar a la final de la Recopa d'Europa, en la qual va ser derrotat per la Lazio de Roma. L'equip, molt ben estructurat en totes les seves línies, començava amb una porteria gairebé infranquejable per les davanteres rivals. Roa era el porter més valorat del món, però les seves creences religioses li feren abandonar la pràctica del futbol i, consegüentment, el Mallorca.

El club, coneixedor de la importància de tenir ben coberta la porteria, es mogué per contractar el carismàtic Germán Burgos, gran rival esportiu de Roa a l'Argentina. El Mono connectà tot d'una amb l'afició mallorquinista, però un desafortunat incident a Montjuïc amb el davanter de l'Espanyol Manolo Serrano el condemnà a l'ostracisme, ja que va ser sancionat amb onze partits. Fernando Vázquez, el llogater de la banqueta del Mallorca aleshores, donà l'alternativa a Leo Franco, l'home que havia aguantat tres anys a l'ombra de dos grans porters.

Leo Franco, nascut a San Nicolás de l'Argentina fa 24 anys, arribà al Reial Mallorca la temporada 98-99 després d'un any en el Mèrida. El jugador, una promesa en el seu país, emigrà a la Lliga espanyola a la recerca d'una oportunitat. Una vegada a l'Illa, Franco s'incorporà a la disciplina del filial, en el qual prest es va fer titular indiscutible. Héctor Cúper el pujà al primer equip, però les seves oportunitats foren nul·les davant de la bona forma de Carlos Roa.

Fa dues temporades li tocà el torn de substituir Germán Burgos, sancionat per onze partits. La seva agilitat i reflexos a la porteria el refermaren en la titularitat i, d'aleshores ençà, ningú no la hi ha poguda llevar. Tan sols el començament de la campanya passada, amb Luis Aragonés a la banqueta, el retorn de Roa el tornà a la suplència. Però una lesió d'espatlla del veterà «Lechuga» el tornà a situar sota els pals en la que seria la millor temporada de la història del Reial Mallorca. Leo Franco es va convertir en una realitat. Imposà el seu caràcter i dirigí amb mestria les peces de la rereguarda. Tan sols una inoportuna lesió li impedí acabar la brillant temporada de l'equip.

Enguany el porter tenia davant seu un altre repte: convèncer el nou entrenador i consolidar-se en el lloc que tant li costà assolir. Krauss no donà pistes durant la pretemporada, però en el primer partit important de l'equip Leo ocupà la porteria.