El Mallorca tomba el Madrid

0 R. MADRID: Iker Casillas (1), Míchel Salgado (1), Fernando Hierro (1), Karanka (1), Roberto Carlos (1), Iván Helguera (1), Makelele (1), Figo (1), McManaman (1), Raúl (1) i Morientes (1).
Munitis (1), Guti (1) i Savio (1) substituïren McManaman, Morientes i Karanka en el minut 66.

ÀRBITRE: Antonio Jesús López Nieto (1), del comitè andalús. Amonestà M. Salgado en el minut 77, Fernando Hierro en el minut 83, Raúl en el minut 86 i Marcos en el minut 86.
GOL:
1-0: minut 38, centrada de Miquel Soler cap a l'interior de l'àrea, on Albert Luque, de cap, marca, després que l'esfèric botàs entre Etoo i Casillas, sense que ni un ni l'altre l'arribassin a tocar.
INCIDÈNCIES: Ple. 22.865 aficionats i 62.787.000 pessetes de recaptació.

N'hi ha prou de mirar la classificació per comprendre que el Reial Mallorca és ja un gran del futbol espanyol. Cinquè a un sol punt del quart, ben a prop de la Lliga de Campions, i amb una plaça a la UEFA pràcticament segura, el conjunt de Luis Aragonés canvia de xip i just pensa ja a aconseguir un passaport per disputar la competició més important d'Europa. Mateu Alemany "tal vegada s'equivocà" va fer el Mallorca gran quan explicà a la conclusió del partit que, després de jugar amb Deportivo, Barcelona i Reial Madrid, l'objectiu no era altre que disputar la Lliga de Campions. Enrere queda la permanència i, fins i tot, disputar la UEFA.

El Mallorca creix, mira cap amunt i té a l'abast el somni daurat. Del Bosque no justificà la mediocritat dels seus i ens va fer saber que el Reial Madrid havia fet el pitjor partit de la temporada. Aragonés recriminà l'afició "botifarra inclosa" quan un sector del públic li protestà un canvi, però res no passarà. El Mallorca és cinquè i res no ha de pertorbar la trajectòria del modest equip que presideix Alemany.

De sortida, i abans que es complís el primer minut de joc, Morientes advertí de la perillositat del Reial Madrid. L'ocasió blanca fou poca cosa més que un miratge, ja que els homes de Del Bosque, lluny de prodigar-se en atac, caigueren dins la més absoluta de les mediocritats. El Reial Mallorca no feia un joc brillant, però controlava majoritàriament la pilota, malgrat que les ocasions de gol no abundaven. El conjunt blanc deixava constància de la indiscutible qualitat dels seus homes en comptades ocasions, però... I mentre el Madrid navegava entre la grisor, amb Iván Helguera com a distribuïdor de joc i un Makelele molt més pendent de defensar que de crear, el Mallorca s'anava fent a la idea que també podia derrotar el Madrid a Son Moix. Miquel Àngel Nadal, excepcional, justificava la convocatòria de Camacho per a la selecció i completava un partit excepcional. Finidi, en la seva línia habitual, cada dia fa una feina més fosca, més grisa. Ibagaza, perdut a la banda esquerra, esclavitzat vora la línia de calç, s'oblida de crear, i així...

Però arribà el gol que tot ho canvià. La pilota botà vora Etoo i Casillas, però cap dels dos no l'arribà a tocar i es ficà lentament dins la porteria del Reial Madrid. La insistència del Reial Mallorca obtenia així el seu premi, mentre que la mediocritat blanca rebia el seu just càstig. A la segona part, des de l'inici, el Reial Madrid agafà el domini territorial del partit. El pas dels minuts, lluny d'esperonar els blancs, provocà el desencís entre les files dels de Del Bosque. El Madrid continuava, com a la primera meitat, dins la més absoluta de les mediocritats. El cronòmetre avançava, però el Reial Madrid deixava al descobert tots els seus defectes. El conjunt blanc feia circular l'esfèric amb extremada lentitud, sense verticalitat, i tant Raúl com Morientes entraven poc, quasi gens, en joc.

La guerra tàctica no tardà a iniciar-se. Vicente Engonga abandonà el camp quan es complia el primer quart d'hora del segon temps i entrà Àlvaro Novo. Finidi continuà a la dreta, mentre que Ibagaza se situava devora Marcos com a pivot, alhora que Novo es col·locava a la banda esquerra. Tres minuts després, Luque es ressentia de les molèsties que l'han afectat durant tota la setmana i era substituït per Biagini. Un sector del públic recriminà el canvi a Aragonés, que els va fer callar i va fer una botifarra. Però el Mallorca guanyava, que era el més important. Quedava poc més d'un quart d'hora per al final, però el Reial Madrid continuava sense demostrar signes de recuperació. Semblava impossible que el conjunt de Del Bosque marcàs, però davant contrincants de tanta qualitat individual tot és factible.