Vainsteins fou el més intel·ligent a Foggia

L'equip Kelme va ser el més perjudicat en una etapa marcada pels talls provocats pel fort vent

TW
0

El ciclista letó Roman Vainsteins (Vini Caldirola) sumà el seu setè triomf de l'any després d'imposar-se en la arribada a Foggia, final de la sisena etapa del Giro d'Itàlia, que partí de Lauria, amb 245 quilòmetres de recorregut, la més llarga de la competició i que tingué un final trepidant.

El gran grup imposà des de la sortida un ritme frenètic (es rodà per sobre dels 40 quilòmetres a l'hora), per la qual cosa no faltà l'emoció en una jornada que, en principi, estava pensada com a de transició.

L'etapa tingué de tot, una heroica escapada de dos homes en solitari i un final amb tota la salsa del bon ciclisme, en el que alguns ventalls causaren un tall en el gran grup amb un principal perjudicat, l'equip Kelme, que ahir visqué la cara oposada a la moneda després del triomf del colombià «Chepe» González en la jornada anterior.

La victòria de Vainstenis, de 26 anys, tingué mèrit. El letó va saber quedar-se en el grup principal després d'un tall provocat pel vent a uns cinquanta quilòmetres de l'arribada, i en els carrers de Foggia preparà intel·ligentment un aferrissat esprint en el qual superà Fabricio Guidi i Gabriele Missaglia. És el seu primer triomf en una cursa important i el setè de la temporada. Es guanyà a pols la seva presència en el podi de Foggia.

Sainz no s'obsessiona amb el lideratge
El francès de la ONCE Laurent Jalabert conservà ahir la «maglia» rosa en la primera defensa del lideratge. Tot i l'alegria de «Jaja» per haver pujat per segona vegada consecutiva al podi i posar-se el mallot de líder, el director esportiu de l'esquadra espanyola, Manolo Sainz, es mostrà prudent en afirmar que «no hipotecarem l'equip per defensar la camiseta de líder, ja que la cursa no ha fet més que començar i la darrera setmana es presenta terrorífica. El millor dels dies que duim és que hem complit part dels objectius després de guanyar una atapa i lluir la «maglia» rosa amb Jalabert. És una espècie de premi per a ell, ja que era una de les poques coses que faltaven en el seu palmarès».