El Mallorca es classifica per a la final de la Recopa

El Mallorca va aconseguir, brillantment, fer-se un lloc entre els grans d'Europa. Un gol de Biagini, en el minut 14, va ser suficient per catapultar l'equip de Cúper a la final de la Recopa. Era un somni fet realitat. Un fet impensable, insòlit i històric per una entitat que fins ahir havia navegat pels mars de la mediocritat i no havia sospitat mai que aconseguiria pujar a cotes d'aquesta magnitud.

El Mallorca d'ahir semblava un equip amb ofici, veterà, assaonat en aquesta casta de batalles en les quals la tensió pot acabar anorreant la voluntat més ferma. Tanmateix el Mallorca plantà cara al partit des del primer moment i ben aviat mostrà les seves intencions. Tot just començar, Dani disposava ja d'una ocasió magnífica de gol que no pogué aprofitar. Era el preludi d'una escenificació en la qual els actors locals tenien ben clar que necessitaven marcar i esperar. El Chelsea, però, era un equip molt ben armat, ben estructurat, amb vocació guanyadora, que difícilment es podia arrufar, avesat a batallar en terrenys de joc molt més agressius i més tensos que el que trobà ahir al Lluís Sitjar. Els anglesos no tenien presa, perquè se sentien superiors i aquesta superioritat els jugà una mala passada. Sense adonar-se'n el Mallorca empenyia i no era fàcil de contenir. Així, en el minut 14 de partit, quan encara ens trobàvem en la fase de tempteig, Biagini rematà a gol una excel·lent passada d'Stankovic per la banda esquerra. Era l'un a zero. Restava encara massa partit i ningú no pensava que aquest gol seria, al final, el gol decisiu, el gol que obriria la porta a la grandesa mallorquinista.

Amb el gol el partit encara es féu més intens i viu. El Chelsea intentà fer-se amb el control de la pilota. Movia, cercava les bandes, penetrava pel centre i cercava la versatibilitat de Zola, el seu jugador més carismàtic i resolutiu. Tanmateix no trobava espais. Lauren i Olaizola tancaven la banda dreta i Stankovic es desfeia per la banda esquerra acompanyant Miquel Soler. Pel centre, Siviero, Marcelino i Engonga estaven incommensurables. Tot i que l'equip de Cúper deixà la iniciativa del partit als de Vialli, cercava sortir al contracop amb rapidesa. Les judades se succeïen en una i altra porteria, però era la de Roa la que patia amb més intensitat. Marcelino i Flo tenien el seu duel particular, i Desailly i Leboeuf intimidaven Dani i Biagini amb la seva potència. El joc era fluïd i dens, no exempt d'estètica i d'una bellesa d'alta densitat, a la qual no estàvem massa habituats.

Els dos equips no renunciaven al seu plantejament. Mentre el Mallorca confiava amb les seves possibilitats defensives, el Chelsea optava per una estratègia de futbol control, tot intentant donar a l'equip la major densitat ofensiva possible. Tanmateix, arribaven amb facilitat a les immediacions de l'àrea local, però mai no trobaven els espais suficients per maniobrar amb facilitat. L'estratègia de contenció de Cúper es demostrava, una vegada més, que és perfecta quan els seus jugadors mantenen la concentració i la motivació al cent per cent.

Els primers quaranta-cinc minuts serviren per posar en evidència les mancances del Chelsea i engrandir el Mallorca. Davant les individualitats foranes, entre les quals hi destacaren els italians Zola i Di Matteo, i els francesos Leboeuf i Desailly, el Mallorca plantava cara amb un bloc, en el qual les individualitats es fonien per fer el conjunt encara més gran. S'havia vist el millor Mallorca dels darrers anys. Un equip concentrat, que ocupava bé tot el camp, que cedia només el terreny necessari, jugant sense complexos, conscient de les seves possibilitats. El pas dels minuts confirmava les aspiracions de l'equip davidià, i empetitia els goliats londinencs. No es podia demanar més i es podia esperar tot. Només la lesió de Siviero, un baluard inexpugnable durant tot el primer temps, posà l'ai al cor als afeccionats locals. Siviero, tanmateix, ja no es recuperaria i quedaria, romput, al vestidor.

El segon acte del drama tingué una dinàmica ben diferent. L'entrada de Carreras com a central no oferia inicialment la confiança que mereixia el partit. Des dels primers instants del segon temps, el Chelsea canvià la seva estratègia de rassejar la pilota i obrir el camp amb passades curtes i ràpides, per un joc típicament anglès. Babayaro per l'esquerra, que havia substituït Le Saux, i Ferrer per la dreta tenien la missió de llançar pilotes a l'àrea mallorquinista, tot cercant l'altura i la contundència de Flo i de Poyet. En realitat, tot el segon temps tingué el mateix ritme i les mateixes intencions. El Chelsea, embogit, cercava l'empat, i el Mallorca s'encastellava al voltant de l'àrea. El joc anglès havia perdut vistositat, però el Mallorca perdia capacitat ofensiva i renuncià lentament a l'atac. Les entrades al camp de «Chichi» Soler i Arpón només tenien la intenció de reforçar el sistema defensiu i armar encara més una defensa tupida i atrinxerada. El partit era tens, vibrant, sobretot per la incertesa del marcador i per les constants envestides dels visitants. El Mallorca pagava car el seu esforç, però tenia la compensació d'un marcador favorable que no es podia escapar. Exceptuant un llançament de Di Matteo en el minut setanta-un, enverinat, que Roa desvià lleugerament i que s'estavellà al travesser, la resta era la successió sistemàtica de jugades calcades. Tanmateix, la millor ocasió de gol correspongué al Mallorca, però una rematada de cap de Paunovic, que ja havia superat De Goey, va ser treta «in extremis» per Leboeuf. L'afició embogia, tensa i més nerviosa que mai. Es vivia una nit màgica, amarada d'èxit, però ningú no gosava esclatar abans d'hora. La victòria final va ser el fruit i la gratificació per un equip i una afició que han demostrat que, des de la petitesa i la humilitat, en el món del futbol es pot aspirar a tot i que encara, possiblement, pot aspirar a més.