TW
8

Les dades públiques demostren de manera incontestable que el model de finançament autonòmic a l'Estat espanyol és opac, injust i ineficient.

L’opacitat i la injustícia es fan evidents per superficial que sigui l’anàlisi, però el que converteix el sistema de finançament vigent a l'Estat espanyol en una estafa absoluta és que també és ineficient.

Teòricament, el model està justificat com una política de reequilibri social i territorial, un exercici de 'solidaritat' en el qual els territoris més rics contribueixen a la prosperitat dels territoris més pobres... Però la paradoxa és que sovint s’ha aconseguit el contrari. Comparant l’evolució del PIB entre el 1980 i el 2016, ens trobam que les Illes Balears han passat de ser la primera comunitat a ocupar el setè lloc i a perdre més de 30 punts percentuals.

Cantàbria, la comunitat més afavorida per la redistribució de recursos del finançament autonòmic, ha passat d’estar una mica per damunt de la mitjana (103%) a quedar netament per davall (90%).

A l’altre extrem hi trobam el cas de Madrid, la comunitat formalment més mal finançada. En aquests trenta-sis anys ha passat d’una posició moderadament destacada (113%) a liderar el rànquing de forma incontestable (136,5%). Mentre Cantàbria ha perdut 13 punts percentuals, Madrid n’ha guanyat 23,5!

De tot plegat se'n poden treure tres conclusions: en primer lloc, que per damunt de les comunitats forals (Euskadi i Navarra, que tenen un sistema diferent, que consisteix en que els seus governs recapten els imposts i posteriorment paguen pels 'serveis prestats' per l'Estat) la gran beneficiària d’aquest sistema opac, injust i ineficient és Madrid; en segon lloc, que, descomptades l’excepció foral i Madrid, els principals contribuents nets al sistema redistributiu del règim comú són les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià; i en tercer lloc, que, sense inversions orientades directament a l’augment de la competitivitat i sense plans de convergència, aquesta redistribució de recursos no té, ni de bon tros, els efectes positius esperats en les economies de les comunitats receptores.

Dit d'una altra manera, les transferències fiscals a l'Estat espanyol mai no són entre rics i pobres, com s’argüeix per justificar-les, sinó entre els beneficiaris de la despesa pública d’una regió cap als de l’altra. Els doblers, a l'Estat espanyol no van dels rics cap als pobres, sinó que passen de les classes treballadores d'unes comunitats a les d'altres comunitats.