Carles Manera: “El rescat bancari serà un fracàs si no flueix el crèdit”

Pot representar una injecció de liquiditat al sistema bancari si es fa com toca, i des d’aquesta òptica és molt positiu. Ara bé, la forma   com s’ha venut és molt poc rigorosa, d’una manera triomfalista i com si fos a cost zero, i això no és així. El que pagarà els interessos d’aquest préstec és l’Estat i això augmentarà el dèficit i el deute públic.

Realment, fluirà el crèdit?

Si el Govern central demana el rescat bancari, en paga els interessos i aquests doblers no reverteixen en el mercat, serà un fracàs. De veres, esper que això no passi.

En el llibre, posau en dubte les mesures empreses pels governs per afrontar la crisi...

Amb mesures tot just d’austeritat és molt difícil sortir de la crisi actual. La situació econòmica d’ara té múltiples causes i està clar  que les mesures empreses des de maig de 2010 no donen resultats. De llavors ençà, el creixement és més fràgil, ha augmentat l’atur i l’evolució dels preus és a la baixa. Hi ha una crisi molt potent de demanda que impedeix recuperar la capacitat econòmica.

Aleshores, què fa falta?

Manca un component genèric a tot Europa. El Banc Central Europeu (BCE) ha d’abaixar els tipus d’interès al màxim; cal aportar liquiditat al sistema, fins i tot considerant emissió de moneda; i que el BCE compri deute sobirà directament. Aquest organisme ha d’actuar com a prestamista de darrera instància, que és el que ha passat en altres crisis, com la dels anys vuitanta a Llatinoamèrica. Són necessàries polítiques econòmiques més adreçades a estimular la inversió, a afavorir l’accés al crèdit de les empreses i desencallar el coll de botella en què estam actualment. S’ha donat una visió massa luterana de l’economia, tot potenciant la idea que el Nord creu que el Sud és malgastador. Això és una errada ideològica que no ajuda a la recuperació. L’economia alemanya és potent, però no actua com a vertader líder de l’economia europea.

Què ha passat, idò?

Es donen uns terminis massa estrictes i a cop de resolució, que provoquen que la crisi s’allargui. Aquest període de sofriment té conseqüències sobre l’estat de benestar europeu i es perden importants senyes d’identitat. A Espanya se li exigeix un nivell d’ajustament excessiu que implica un sacrifici elevadíssim. L’estat de benestar és relativament barat a Espanya en comparació amb la resta de països europeus i, així i tot, s’hi apliquen retallades.

Quines conseqüències poden tenir aquestes polítiques en l’estat del benestar?

Una caiguda de les capes mitjanes i una agressió important a la classe obrera, a més de llevar l’ADN d’Europa, que és l’estat del benestar. Es dissenyà l’any 1945 i ha suposat la robustesa de l’economia del continent. Si es continua per aquest camí, la classe mitjana perdrà capacitat de consum i empitjorarà la seva qualitat de vida. La solució passaria per capgirar la política econòmica del sistema europeu. Esper que hi hagi alguna espurna de sentit comú.

El recent canvi de color polític de França pot ajudar a revertir aquesta situació?

I tant. Pot marcar un canvi i dur a una posició no tan inamovible per part de la Cancelleria alemanya. Salvar l’estat del benestar  requereix un canvi radical que inclogui l’estímul econòmic, que flueixin els doblers.

Vós apuntau que les persones en sortiran les més perjudicades d’aquesta crisi...

Davant d’aquesta situació, cal preguntar-se fins quan es podrà suportar el patiment de la gent? Per l’obstinació de fer una política econòmica que s’està revelant inoperativa, els ciutadans pateixen. Les polítiques actuals duen a l’atonia econòmica i a la persistència de la crisi. Això es trasllada en més atur, més inseguretat i menys prestacions, entre d’altres.

També apostau per un canvi en la fiscalitat i per no dimonitzar les pujades d’impostos...

En aquests moments és inapropiat pensar a disminuir els impostos. Cal repensar la fiscalitat: incorporar la tributació verda i gravar les rendes més altes. S’ha d’apostar per un sistema progressiu i no regressiu.

Però s’actua contràriament...

Sí, i és una errada monumental. Incrementar l’IVA és una mesura regressiva en fiscalitat. L’augment d’imposts recau sobre classes mitjanes i treballadores i petites i mitjanes empreses.

Vós sempre heu defensat l’aposta per l’economia productiva, com es troba en aquests moments?

Una de les grans incògnites de la crisi és cap on derivarà el nou nínxol de mercat. Amb tot, hi ha diferents vies i factors que duen a la recuperació de l’economia productiva, com són la biotecnologia, les energies renovables i el sector del benestar social.

I a Balears?

Jo no hi veig un full de ruta en política econòmica. Hi ha molta improvisació i es dóna una sortida a la crisi que ja està inventada i que té un recorregut curt que passa per la major construcció en àrees que s’haurien de preservar al màxim. També ha quedat aturada la inversió en les TIC (tecnologies de la informació i comunicació). El nou model de creixement ha quedat aturat i relegat.

Com s’assolirà la nostra recuperació?

Cal prosseguir amb l’economia turística, però s’ha d’aportar més qualitat al producte. Les administracions i els sectors productius no poden segmentar les actuacions que es duguin a terme.