Marca blanca contra la crisi

La primera diferència, la del preu, és notòria. El producte de marca blanca –o marca del distribuïdor, com prefereixen dir les companyies– pot arribar a ser entre un 18 i un 30% més barat que la marca de referència.

La segona distinció, la de la qualitat, és més difícil de percebre. Fins i tot, pot ser inexistent. Es trenquen així els tópics que, de manera ingènua, la relacionen amb la fama d’un nom.

Les èpoques de crisi econòmica com l’actual són el millor escenari per a aquesta alternativa. Després d’aquest estiu, el gènere de tercers suposa ja una quota de mercat del 32,8%.

A més, els establiments que es dediquen en exclusiva a aquest segment, com el Dia, han augmentat un 12% les vendes. No debades, l’estalvi d’una cistella blanca és massiu. Tanmateix, rere les marques blanques s’amaga una estratègia de segmentació del sector. Una part del mercat compra el producte car i l’altra el barat. Ambdós rams realitzen una compra positiva: uns aprimen l’estalvi i els altres la qualitat, tot i que de vegades sigui la mateixa llet. Per exemple, Celta a Lidl, Kaiku a Eroski, Central lechera Asturiana a El Corte Inglés, President a Carrefour, Lauki a Alcampo...

Altres vegades, darerre els logos d’Eroski o Mercadona es troben fabricants gairebé desconeguts, com Sovena o els lactis de Senoble, empreses gegants que no inverteixen en publicitat. Per tant, romanen a l’anonimat.

Aquestes entitats arriben a contractes amb les grans cadenes. A canvi de subministrar-los un producte a molt baix preu, les fàbriques aconsegueixen convenis en exclusiva. Paradoxalment, això els dóna una càrrega de treball molt superior a la producció que tindrien amb el seu nom propi, però hi cedeixen. De fet, les denúncies a sota veu de la pressió de les grans cadenes són habituals. Obligarien les fàbriques a produir a preus exageradament baixos, a part de pagar les comandes amb mesos d’antelació.

Amb tot, són contractes molt volàtils, temporals i rotatius. La por de perdre’ls fa que els fabricants abaixin el cap i accpetin les dures condicions dels venedors, és el rum-rum entre els afectats.

A més a més, aquestes fàbriques acostumen a instal·lar els centres de producció i emmagatzematge a prop dels supermercats. D’aquesta manera, retallen costos de transport.

La moda no s’ha aturat en el menjar. Maquinetes d’afaitar, sabó, vi, tampons i compreses també tenen ja una marca blanca. Fins i tot, els eletrodomèstics i les noves tecnologies.