«‘Primer serà la memòria, després jo’, així és com m’ho va dir l’avi… però l’avi no em va dir que dins de la memòria hi ha qui som». Hi ha llibres que no s’expliquen, s’intueixen. Llibres que no avancen per capítols, sinó per records, per olors, per noms que, com espurnes, encenen la memòria. Amb aquesta novel·la Tina Vallès ens obre la mirada al món a través dels ulls d’un nin, en Jan, que veurà canviar la seva quotidianitat dràsticament quan els seus avis es traslladen a viure a casa seva. Aquest canvi desmuntarà els patrons familiars i la visió que en Jan té del món, incitant-lo a fer-se moltes preguntes per entendre la seva nova realitat. El filtre de la infància és innocent, transparent i a vegades desubicat, però suposa aprendre a descobrir els silencis, la memòria i la pèrdua des d’un punt de vista molt especial.
El vincle entre en Jan i el seu avi és el motor de la novel·la. Horabaixes senceres passejant pels carrers de Barcelona, intentant descobrir tots els records que s’amaguen darrere cada cantonada. De tant en tant, s’aturen per observar els arbres, aquells éssers arrelats en un lloc que guarden tants secrets. Els dos personatges estableixen un llenguatge propi, una comprensió mútua. Les paraules que empram no són aleatòries sinó que un engranatge inconscient va prenent forma dins nostre a partir de les experiències viscudes. El relat avança en capítols breus i Vallès ens mostra, a trossos, com evoluciona la història d’en Jan i el seu avi, en forma de petites escenes o instantànies, com si fossin bocins de memòria o fotografies antigues. A partir d’aquesta estructura fragmentada podem percebre que la memòria no és lineal, sinó que es construeix a partir de detalls, d’imatges i també de silencis. L’autora juga amb aquesta idea i aconsegueix que el lector empatitzi amb en Jan, tot i que ni ell mateix comprèn el que passa al seu voltant: malalties silencioses, paraules que no fa falta dir. La història es cou rere les escenes quotidianes d’aquells moments més íntims, els moments en què el sentiment esclata, com una paraula que romp un silenci llarg.
Els arbres esdevenen símbols de resistència, de transmissió de records, de vida que es va acumulant en cercles concèntrics, invisibles però sòlids. Els arbres il·lustren el pas del temps, la fragilitat de la memòria i la necessitat de transmetre-la abans que es perdi. Vallès parla sobre la transmissió de coneixement i de valors entre generacions. El paper dels avis, sovint desatès en una societat on tot va massa ràpid, es reivindica aquí com a fonaments de la família, com a tresorers d’un saber amagat. Què passa quan els records comencen a esborrar-se abans que puguin ser explicats? Aquesta pregunta ressona al llarg de tota la novel·la i les memòries de l’avi intentaran respondre-la, entrellaçant-se en diferents anècdotes com ho fan les branques d’un arbre. La memòria de l’arbre parla de coses essencials —la família, el temps, la memòria, el dol, la infància— amb una mirada neta i sensible, com la mirada d’un nin. Citant l’escriptor italià Roberto Piumini, Vallès destaca a l'inici de la història: «Un nin és un lloc ben bonic per viure-hi». En definitiva, un llibre que convida a llegir-se amb calma, com qui observa el creixement d’un arbre al llarg dels anys.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.