Pere Joan Martorell: «La poesia és l’eco de tot allò que no sabíem que sabíem»

TW
0

Pere Joan Martorell (Lloseta, 1972) presenta Ara que ja és fosc (Nova Editorial Moll), una antologia que recull tres dècades de poesia i en revela una veu fidel al dubte, al silenci i a la paraula precisa. Ens rep a la seva biblioteca, entre llum baixa i prestatgeries farcides.

  • Aquest llibre és una antologia personal. Com ha estat l’exercici de tornar als teus poemes de fa vint o trenta anys?

Ha estat com mirar un paisatge conegut des d’un altre angle. Hi retrobes el que eres, però també el que ja no ets. He volgut ser honest: no fer neteja, però sí filtrar allò que encara diu alguna cosa avui.

  • El títol, Ara que ja és fosc, sembla suggerir una certa maduresa o fins i tot una retirada. És així?

Més que una retirada, és una mirada des de la penombra. La fosca no és absència de llum, sinó un altre tipus de visió. Hi ha poemes que només es poden escriure quan ja no tens pressa per agradar.

  • Has agrupat els poemes en blocs temàtics o cronològics?

He optat per anar dels més antics als més actuals, però he inclòs més poemes com més actual el llibre perquè trobava que hi havia molta distància entre el jo d'ara i el del 95 i a aquell poeta jove no li he volgut donar tant de pes.

  • Què en queda d'aquell Pere Joan Martorell que debutava als noranta?

El mateix impuls de dir el món, encara que ara amb més contenció. Abans em fascinava el verb; ara m’interessa més el silenci entre els mots.

  • La teva poesia sovint es vincula amb l’experiència interior, el paisatge i la memòria. Quin lloc ocupa Mallorca en aquesta antologia?

Mallorca hi és com un palimpsest: no cal que hi aparegui literalment per ser-hi. El paisatge és una forma de llenguatge, i jo escric des d’aquesta geografia afectiva.

  • Has escrit també narrativa, assaig, crítica literària. Quin lloc ocupa la poesia en la teva vida d’escriptor?

La poesia és l’origen de tot. És la veu més pròxima al que no podem dir d’altra manera. Potser per això és la més exigent: no et permet fer trampes.

  • I per acabar: què diries a qui encara pensa que la poesia és inaccessible?

Que provi de llegir-la en veu baixa, com qui escolta algú que estima. La poesia no és per entendre-la, sinó per deixar-se afectar. Com la música o els somnis.

Igualment. Que els llibres ens trobin, com sempre, a la intempèrie.