TW
0

Magdalena Gelabert i Miró, llicenciada i doctora en Llengua i Literatura Catalanes, acaba de publicar un poemari titulat 'Tots els amors', amb pròleg de Maria Antònia Perelló Femenia. El llibre pertany a la col·lecció Trucs i Baldufes d'El Gall Editor.

Sinopsi

Tots els amors proposa una mirada a l’amor en majúscules com a força articuladora de la vida, i ho fa a través d’una passejada per les particularitats que han acompanyat les parelles enamorades al llarg dels segles. El recull es basa en referents amorosos tant de personatges històrics com mitològics, religiosos o literaris: des d’Adam i Lilit fins a Dante, Renée Vivien, Ramon Llull, Shakespeare, Baudelaire, Ausiàs March o Kavafis. Els poemes pouen especialment en autors i obres destacats de la literatura universal i, a través d’ells, es deturen en els detalls i les emocions poderoses que l’amor impulsa.

Biografia

Maria Magdalena Gelabert i Miró. Nascuda a Manacor (1964), és llicenciada i doctora en Llengua i Literatura Catalanes per la UIB. Com a investigadora és membre del Grup d’Estudis Etnopoètics (IEC) i s’ha especialitzat en la figura d’Antoni M. Alcover i les rondalles. És autora de nombroses publicacions sobre aquesta temàtica entre les quals destaquen l’edició crítica de l’única novel·la d’Alcover, N’Arnau (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2011), La dona a les Rondalles Mallorquines d’Antoni M. Alcover (Món de llibres, 2018) i Antoni M. Alcover i les dones (Documenta, 2019).

Com a poeta és autora del reculls Dona sàpiens (Lleonard Muntaner, 2012), Essència de mare (Lleonard Muntaner, 2017), A la ciutat (Documenta, 2019), Quaranta cobles a la saviesa (Documenta, 2020) i El canvi (Món de llibres, 2022), la seva obra ha estat inclosa a diverses antologies poètiques.

Fragment del llibre

El llorer de Dafne

Quan plourà terra roja?
Quan sabré què val un amor?
Mentre el cos de Dafne
esdevé escorça,
mentre la saba converteix
els dits en fulles,
Apol·lo plora.
Què serà de mi sense amor?
Per què la meva carn
és carn i no la teva?
No puc, tanmateix,
maleir les fletxes
que m’han fet estimar,
ni puc maleir la terra
on endinses les arrels feixugues
i que et fa brostar.
És la condemna
que, per força, he d’assumir
per estimar.