Jaume Ripoll: «L'Atlàntida és una proposta trencadora, no hi ha festivals així a Espanya»

Després d'iniciar la seva carrera com a director de documentals i videoclips, va compaginar el seu treball d'articulista en premsa, revistes de tendències i videojocs, treballant sis anys a l'empresa Manga Films.

El 2005 va entrar a formar part de la prestigiosa distribuïdora de cinema independent Cameo per a exercir funcions de director editorial. Dos anys després, va ser un dels tres fundadors de Filmin, el portal de referència per al cinema independent a l'Estat espanyol amb més de 350.000 usuaris, on exerceix de Director Editorial i Desenvolupament.

El 2015 Filmin va iniciar una expansió internacional que l'ha portat a estar disponible a Mèxic i Portugal. Al 2017, fan una passa més i presenten FilminCAT, la primera plataforma digital de cinema en català. Filmin ha aconseguit el Premi Ciutat de Barcelona, el Premi Sant Jordi, el Premi Tendències de El Mundo i el Premi Time Out com l'empresa més innovadora així com dos Premis Projecta a la Millor Campanya de Màrqueting Cinematogràfica.

Jaume Ripoll també ocupa des de 2012 la vicepresidència d'Eurovod, la primera associació europea encarregada de distribuir cinema en línia que treballa en 11 països. El 2010 Jaume Ripoll va crear l'Atlàntida Film Fest, sent el primer festival de cinema que oferia tota la seva programació íntegrament a Internet.

Aquesta setmana, que ha començat la tretzena edició de l'Atlàntida Mallorca Film Fest, el crític de cinema Jorge Guirado ha pogut entrevistar Jaume Ripoll:

• Què és el cinema? Sembla una pregunta molt senzilla però en el món cinèfil, i, sobretot a Twitter, hi ha com una gran conflicte entre art i indústria. El cinema és un art? O només es fan pel·lícules per a aconseguir guanyar doblers?

Bé, crec que el cinema és divers. I, si vols, entenent el que em demanes, crec que la diferenciació més clara hauria de ser entre cultura i entreteniment. Per a mi, cultura és allò que et planteja preguntes, i entreteniment és allò que evita que et plantegis preguntes. I aquest és la dicotomia entre els dos tipus de cinema que hi pot haver. Hi ha variants entre una cosa i l'altra, però crec que tots dos camins els tenim.

• Però, llavors, trobes que tant l'entreteniment com allò que et fa preguntes se'n podria considerar cinema igualment?

Sí, és clar. Per tant, és tant cinema Transformer com El caballo de Turín. I de la mateixa manera, és cinema aquella obra concebuda amb un format de llargmetratge que un pugui veure a casa seva i no necessàriament a una sala de cinema.

• Hi ha un documental de Wim Wenders, Room 666, que surten diferents autors, que varen anar a Canes l'any 82, que responien sobre el futur del cinema. He descobert, preparant l'entrevista, que en el 2023 s'estrena nou documental, on apareixen nous autors, esper que a Filmin la pugueu posar...

Sí, en qualque moment.

• Què penses del que varen dir aquells autors en aquell moment, d'aquests 40 anys de cinema o què trobes que ha passat diferent, i sobretot, què penses que han respost ara Sorrentino i la resta d’autors actuals, del futur del cinema?

Si miram 40 anys enrere, si parlam de cinema com a format creatiu, és a dir, de l'obra cinematogràfica o de la sala de cinema, perquè els dos canvis són rellevants, si ens referim a l'obra cinematogràfica, el que podríem dir inevitablement és que hi ha dues tendències clares: l'acceleració de la narració i la impaciència de l'espectador. Són dos elements definitoris de l'estat de l'obra cinematogràfica. Si parlam de l'estat de les sales d'exhibició cinematogràfica, en aquests 40 anys han fet un viatge, crec que de muntanya russa, de crear per un costat, afermar el model de cinema de ciutat, de cinema urbà, després aquest cinema urbà reconvertir-lo en multicines fora de l'urbs, a grans superfícies, tancar el cinema de proximitat, reobrir el cinema de proximitat i tancar les sales de grans superfícies per reconvertir-les en sales de qualitat. Tot aquest viatge és el que ha produït l'exhibició cinematogràfica. Però al cap i a la fi, 40 anys després, la gent conta pel·lícules de forma molt semblant a com es contaven molt anys abans.

• Amb relació a aquests canvis, podríem dir que durant els anys 60-70 va haver una evolució exponencial del cinema, de trencar amb el passat. Actualment existeixen aquests tipus d'obres que trenquen el format, la narrativa i la forma de fer cinema?

El canvi més substancial que ha corregut des de les 40 anys no ha estat a l'exhibició ni a la producció, ha estat a la distribució. Fa 40 anys, tu feies una pel·lícula si no tenies qui te la distribuís no arribaves a certa audiència. Avui pots trobar camins per poder escriure aquesta obra. Per tant, crec que això és rellevant i parl un poc del tema de trobar l'audiència. Es pot reinventar la forma de comptar cinema? Aquest any ha guanyat l'Oscar una pel·lícula que parla molt del nostre estil, Todo a la vez en todas partes, perquè d'alguna manera és una pel·lícula que simbolitza aquesta idea de com combatre la impaciència en donar estímuls constantment que pot provocar això, el comportament, el conflicte entre un tipus d'espectadors que això els genera rebuig i d'altres és que genera una adhesió total. I crec que és el canvi més gran, més substancial des de la gran revolució de l'any 99 on gairebé si un mira, i ho pos en el llibre Videoclub, totes les pel·lícules que hi ha són aquestes, les que trenquen o les que anticipen tot el que ha succeït al darrer quart de segle.

• A vegades em pareix que Filmin és com un continent molt gran, on pots trobar pel·lícules molt reconegudes, molt famoses o molt interessants de la història del cinema, però a vegades també et trobes sorpreses que poden ser molt interessants però d’altres et trobes d’algunes que no ho són tant. Crec que, fins i tot, sent una persona cinèfila, un es pot perdre. Creus que Filmin pot ser realment atractiu per a les persones que no coneixen el cinema?

No és que cregui que el cinema pot ser atractiu, és que ho és. Perquè ho han demostrat les xifres de subscriptors, de fidelització de l'audiència, de nou públic que ve a veure Filmin. I aquest neguit vers allò abundant o la immensitat és un neguit que ens envaeix a tots, també a Spotify, o anem a una llibreria i encara és més clar el tema, perquè en una llibreria tens molt menys temps per decidir el llibre que per poder veure una pel·licula. Això són elements que fan que el catàleg de Filmin, que és un catàleg que intentem que sigui molt cuidat, ofereixi diferents camins per a tot tipus d'espectadors, amb tot tipus de sensibilitats.

• Entrant en polèmica, ja saps que Carlos Boyero (crític d’El País) té moltes ganes de criticar normalment Filmin. No obstant això, consider que Filmin és la plataforma on més cinema clàssic pots veure, cosa que realment és el que ell reivindica. Per tant, no s'entén aquesta crítica. Però, m’agradaria conèixer si teniu dades concretes sobre si teniu més cinema asiàtic, com diu Boyero, o cinema clàssic. Teniu recollides quantes obres clàssiques n’hi ha, quantes obres asiàtiques o no occidentals, i quanta diferència pot haver-hi entre un tipus de cinema i un altre?

Sí, és clar, tenim totes aquestes dades, analitzam també el tipus de visionat, com es veuen, quantes es veuen, on es veuen, amb quina intensitat, si es repeteix el visionat... Sí, aquesta informació hi és, el percentatge de cinema clàssic que es veu a la plataforma és substancial, és important, està a la línia dels darrers anys, per tant, no és que hem experimentat un gran creixement, pot estar a la línia percentual, per tant, si hi ha més visionats, percentual, hi ha més visionats també de cinema clàssic. Depenent de com el definim, hi ha un 20%, un 30% de cinema clàssics, depenent d'on identificam l'umbral d'allò que és clàssic i no.

• Una cosa que m'ha cridat molt l'atenció de l'Atlàntida són aquests premis 'Master of Cinema', que enguany és per a Liv Ullman. També el reben Irène Jacob i Gaspar Noé. Quina valoració feis per a donar aquests premis, hi ha intenció de donar-li'l a personalitats d’altres parts del món com Wong Kar Wai?

No, perquè l’Atlàntida és un festival que parla d'Europa, un festival europeu amb intencionalitat europea o pel·lícules que parlen sobre Europa. És veritat que aquest any es tenen, per exemple, Reality, que és una producció nord-americana, però que parla de l'ingerència de Rússia a les eleccions americanes. Per tant, d'una certa manera, estam parlant d’Europa... i és obvi té el conflicte o la invasió de Rússia a Ucraïna, no? I això fa que, d'una certa manera, les persones a les quals li puguem donar o li vulguem donar un premi siguin europees o tenguin una relació molt clara amb Europa. Liv Ullman, per exemple, és europea, és de Noruega, però viu a Los Angeles, per exemple. Per tant, què fa que li donem el premi a algú? Li'l donam a gent que creiem que per la seva carrera té una carrera suficientment llarga com per pensar que es mereix això. En el cas de Gaspar Noé, aquest any celebra el quart de segle des que va començar la carrera, amb el cas de l’Irène Jacob, el mateix, portam 30 anys des de La doble vida de Verónica i Rojo, ella té una part molt important de cinema clàssic, que reivindica el cinema clàssic a través del Festival de Lió, i per tant és una candidata claríssima. I en cas de Liv Ullman, a més d’actriu i directora, també n'hi ha una activista que crec que és molt rellevant.

• I, per tant, el tema de quant de temps es tarda en aconseguir aquests referents?

Un any o en el cas de l'Ullman, 7 anys. Ja no és només que l'acceptin, però a vegades tu vols entregar un premi a algú però has de saber que aquesta persona podrà venir a recollir-lo.

• Aprofitant l'ocasió, et faig una recomanació de director europeu: Mickael Haneke.

Ho hem intentat 8 anys seguits, no hem aconseguit triomfar.

• I aquelles figures americanes que sí que tenen o poden tenir algun tipus d'impacte en Europa, com per exemple Spielberg que té moltes pel·lícules relacionades amb Europa... podria una gran estrella hollywoodiana aconseguir aquest premi?

No sé què passarà en el futur. Ara, a curt termini, crec que hi ha molts autors europeus que s'han de reivindicar, i jo crec que el que hem de fer és reivindicar aquesta opció.

• I de l'Estat espanyol?

Sí, ho hem intentat, hem intentat donar-li el premi a algun director, no ha sigut possible, per qüestions d'agenda, però ens agradaria. De fet, l'any passat, vam intentar i teníem confirmat Carlos Saura, i malauradament al final no va ser possible.

• Per a acabar, quina proposta de millora faries que trencàs un poc amb el model de festival que tenim fins ara?

Jo crec que oferim una proposta trencadora, o sigui, no hi ha festivals així a Espanya. No hi ha festival que combini la música i les conferències com nosaltres. No hi ha un festival que combini els espais oberts amb aquesta intensitat, que tinguin un part gratuita tan important, que tinguin un paper a Europa tan rellevant. No n'hi ha a Espanya. Per tant, ja és trencador. Trencar per trencar no té sentit. Si fos una cosa que tingui un cert element sí ho faríem.