La història ens narra, en tres parts, l’obsessió d’en Lluc, un biòleg que està aïllat a una illa anomenada Quest. Durant la seva estada a l'illa tot està impregnat per la mort de la seva dona que, intuïm, va ésser un suïcidi. Tota la flora i fauna que ell estudia és, a la vegada, morta i viva, i aquesta és la pregunta que contínuament li preocupa al protagonista: Com es pot estar mort i a la vegada viu?
La primera part és pràcticament una pel·lícula muda, on intentam entendre què és allò que fa en Lluc. Ens dona temps per a reflexionar, com a espectadors hem de fer un exercici de diàleg amb les imatges que van passant. A la segona part, apareix na Carme, germana d’en Lluc. En alguns moments no tenim clar què fa allà i com es comporta. En aquest moment és on la pel·lícula vola més alt, ens intriga i iniciam la rumiació sobre el camí passat i futur d’en Lluc. A la tercera part arriba el desenllaç del film, on començam a entendre el passat del personatge i totes les inseguretats i pors que el fan patir. Aquesta pel·lícula no és fàcil però pot parèixer més complexa del que realment és.
El film es visualitza en format 4:3, és a dir, pràcticament el veiem com miràvem la televisió fa 30 anys. Aquest recurs és un dels inconvenients de la pel·lícula, ja que l’autora intenta emfatitzar la claustrofòbia i l’obsessió del seu personatge, però a la vegada tenim un continu d’imatges paisatgístiques de la natura de l'illa, amb grans plans generals on aquest format no ajuda massa amb la seva intencionalitat.
També, quan ens presenten el conflicte del film, l’espectador encara no sap si ens trobam amb aquest nou estil audiovisual que està en auge, el nou realisme màgic, del qual és un bon exemple El agua (2022) de López Riera que es pot veure a Filmin, que és un magnífic film arribant molt lluny dintre d’aquesta corrent audiovisual i que també és una òpera prima, o en contraposició una gran metàfora, que ens acompanyarà durant tota la pel·lícula. Fins la darrera part podem sentir que les dues opcions es poden donar, però el desenllaç ens fa adonar-nos que només pot ésser una opció, la metàfora. Per a mi, aquesta és una altra errada ja que crec que el final és massa evident.
No obstant això, és un film interessant i atrevit, amb una molt bona fotografia i grans actuacions, sobretot de na Laia Manzanares, amb un paper molt intrigant i amb una molt bona direcció d’actors per part de l’autora, ja que tot el film el suporten els dos actors protagonistes. Aquest film té les errades habituals de les òperes primes, on s’intenta anar molt enllà experimentant en diferents aspectes formals i narratius del film i en aquest cas hi ha encerts i decisions fallides. Així i tot, convé que les noves figures autorals apostin per fer obres amb un segell propi i arriscades, com és en aquest cas, on podem aprofundir de manera molt interessant en la pèrdua, la depressió, l’aïllament i el sofriment vital.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.