L’Obra Cultural Balear reconeix la gran tasca d’Antoni Riera Melis

La Junta Directiva de l’OCB també ha volgut expressar el seu suport a aquesta iniciativa i reconeix la gran tasca d’Antoni Riera Melis, que sobresurt com un dels llorencins més coneguts arreu d’Europa pels seus mèrits com a investigador.

Trajectòria reconeguda

Antoni Riera Melis, fill de Rafel Riera Sureda i Isabel Melis Vives, va néixer a Sant Llorenç des Cardassar el 1r de desembre de 1944, en els anys difícils de la postguerra. Va cursar els seus estudis primaris a l’escola pública local, on, amb el suport del mestre Llorenç Galmés, va preparar l’Ingrés al Batxillerat. Va cursar tot l’ensenyament secundari al col·legi Municipal Ramon Llull de Manacor.

Conclòs el Batxillerat Superior, va cursar, becat, els estudis de Magisteri a l‘Escola Normal de Palma entre 1960 i 1963, i va preparar tot seguit les oposicions al cos de mestres nacionals. Tot i haver obtingut el número 1 dels presentats a les Illes Balears i haver cursat el Batxillerat Superior en la modalitat de Ciències, va decidir emprendre els estudis superiors de Filosofia i Lletres, conscient que aquesta opció l’obligaria a realitzar un considerable esforç suplementari per tal de reforçar els seus coneixements en llengües clàssiques. La concessió d’una altra beca li va permetre matricular-se, l’octubre de 1965, a la Universitat de Barcelona, amb la intenció de llicenciar-se en Filologia Romànica, per tal de convertir-se en lector de llengua espanyola a una universitat estrangera. La influència del Dr. Emilio Sáez, Dr. Manuel Riu i la Dra. Carme Batlle l’induïren, emperò, a decantar-se per la Història Medieval. Es va llicenciar, el juny de 1970, amb una memòria titulada “La ciudad de Barcelona y el reino de Mallorca a principios del siglo XIV”, que va obtenir la qualificació màxima i el Premi Extraordinari. Des d’aleshores es va vincular, com a Professor Ajudant, al Departament d’Història Medieval de l’esmentada universitat, on desenvoluparia tota la seva activitat docent i investigadora.

El setembre de 1975, va llegir la seva tesi doctoral 'La Corona de Aragón y el reino de Mallorca en el primer cuarto del siglo XIV. Las repercusiones aranzelarias de la autonomia balear', que va obtenir la qualificació màxima, summa cum laude. L’obra va ser publicada, el 1986, pel Consell Superior d’Investigacions Científiques.

Va refermar el seu vincle acadèmic amb el Departament amb l’obtenció d’una plaça de Professor Titular, el gener de 1980, i de Catedràtic d’Història Medieval, el setembre de 1986; càrrec que va ocupar fins a la seva jubilació. Entre 1996 i 2004 va dirigir el Departament d’Història Medieval i, des del 2003 al 2008, va coordinar la unitat catalana del Màster Internacional d’Història i Cultura de l’Alimentació. Des de la seva càtedra ha dirigit 18 Tesis Doctorals, 31 Memòries de Llicenciatura i 11 Treballs de Final de Màster. Ha impartit també classes teòriques, conferències i seminaris en nombroses universitats estrangeres, tot començant per les de Bolonya, Tours i Paris IV. Ha estat vinculat, a més, a l’Institut de Geografia, Etnologia i Història del Consell Superior d’Investigacions Científiques. Entre el 2001 i el 2014, va codirigir la revista Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia i va formar part del Consell de Redacció de la revista Anuario de Estudios Medievales. Actualment és membre del Consell de Redacció de la revista Estudis d’Història Agrària.

El gener de 1996 va ser elegit membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans, l’Acadèmia dels Països Catalans, circumstància que va millorar el finançament dels seus projectes de recerca i en va facilitar la publicació dels resultats. Entre 2002 i 2009, hi va ocupar el càrrec de vicepresident i va coordinar, el 2007, els actes de celebració del Centenari de la Institució, un dels esdeveniments més importants del qual va consistir en una exposició que, després de romandre oberta durant quatre mesos a la seu de l’Institut, va circular per València, Palma, Maó, Eivissa, Lleida i Perpinyà.

Ha orientat la seva tasca investigadora en tres línies principals. La primera, iniciada, el 1970, amb la seva memòria de llicenciatura, va tenir un mercat caràcter econòmic i social. Va analitzar les relacions del regne de Mallorca amb la Corona d’Aragó al primer quart del segle XIV. Va estudiar els problemes aranzelaris provocats per la segregació política de les Illes Balears, els comtats del Rosselló i la Cerdanya i la senyoria de Montpeller de la resta de la Corona d’Aragó. Es va ocupar també del desenvolupament del comerç exterior i de la manufactura tèxtil a Barcelona, Perpinyà i la Ciutat de Mallorca, així com del moviment de vaixells al port de Mallorca.

Entre 1992 i 2006 va participar en tres projectes de recerca finançats per la Comunitat Econòmica Europea sobre el càlcul del risc sísmic. Es tractava de substituir els catàlegs sísmics estatals per un únic catàleg sísmic europeu. La seva participació en aquesta innovadora línia de recerca va consistir a crear un equip d’historiadors amb l’objectiu de revisar críticament tota la informació acumulada fins aleshores sobre els sismes esdevinguts al Mediterrani Nord- occidental durant l’edat mitjana i complementar-la amb informació inèdita obtinguda de la consulta dels nombrosos arxius centrals i locals de Catalunya. L’objectiu d’aquesta tasca consistia a proporcionar als físics i sismòlegs noves referències fiables sobre l’epicentre, la intensitat, la durada, l’àrea damnificada i l’àrea de percepció de cada un dels terratrèmols que van sacsejar el nord-est de la península ibèrica entre l’any 900 i el 1500. El material inèdit recollit li va permetre analitzar la reacció de la societat catalana davant una calamitat natural mortífera. L’home i la dona medievals, profundament creients, incapaços d’entendre que el terratrèmol era un fenomen físic autogenerat, van acceptar la proposta explicativa que els oferien les autoritats eclesiàstiques i civil coetànies, van assumir que es tractava d’un càstig diví pels seus pecats. Superaren el pànic causat pel sisme mitjançant mesures expiatòries; amb dejunis, rogatives i processons. Maldaren per reconstruir les seves cases i les infraestructures productives, viàries, defensives i religioses; per restablir les relacions econòmiques, socials, administratives, polítiques i ideològiques, col·lapsades per la catàstrofe. En una obra col·lectiva recent va comparar la resposta de la societat catalana davant els terratrèmols de 1427-1428 amb la reacció de la societat llorencina davant la torrentada del 2019.

La tercera línia de recerca la va iniciar el 1984, arran d’una estada a la Universitat de Bolonya, on va fer amistat amb dos col·legues italians, els professors Piero Camporessi i Massimo Montanari, que li descobriren el camp de la Nova Història de l’Alimentació. De tornada a Barcelona, va crear, amb el professor Jesús Contreras, el Grup de Recerca en Història i Antropologia de l’Alimentació, que es va convertir, després de ser reconegut com d’especial qualitat per la Generalitat de Catalunya, en l’Observatori de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona. L’objectiu d’aquesta tercera línia de recerca consisteix a utilitzar l’alimentació per analitzar com va funcionar la societat medieval, estudiar l’alimentació des de diverses perspectives relacionades amb les ciències socials. Alimentar-se no és un fet merament biològic, té uns forts components econòmics: no mengen allò que volem, sinó allò que podem adquirir o produir. Inclou també nombrosos components socials: normalment no mengem a qualsevol hora, en qualsevol lloc i amb qualsevol persona, sinó a hores convingudes, en menjadors o cuines i acompanyats per familiars i amics; menjar sol, a l’edat mitjana, era un dels pitjors càstigs que es podia imposar a una persona. Els àpats tenen finalment important aspectes culturals: els aliments no apareixen a taula crus i aïllats, tal com els ofereix la natura, sinó seleccionats i combinats, cuinats i condimentats amb adobs que en milloren el sabor i la fragància, sense aportar cap increment nutritiu. Dintre del camp de la Història de l’Alimentació, ha participat, el 1996, en la Historie de l’alimentation, la síntesi de referència a escala europea, que ha estat traduïda a cinc idiomes; ha format part, el 2011, del Comitè Científic que ha editat el Corpus del patrimoni culinari català, el receptari més complet que s’ha fet mai de la cuina tradicional de Catalunya; ha participat, el 2012, en la presentació, al palau de la Generalitat, del projecte Cuina Catalana, Patrimoni Immaterial de la Humanitat i ha format part del Comitè Científic. Des del 2012, dirigeix, amb el professor Francesc Solé Parellada, la col·lecció 7 Portes, receptaris històrics de cuina catalana i n’ha prologat els quatre primers volums, que corresponen al període medieval: el Llibre de Sent Soví (2012), el Llibre d’aparellar de menjar (2015), el Llibre de totes maneres de potatges (2017) i el Llibre del coc, del mestre Robert (2018).

Actualment, és Catedràtic Emèrit d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona, vicepresident de la Secció Històric-arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, membre de la Societat Catalana d’Estudis Històrics i membre de la Sociedad Española de Estudios Medievales. Aprofita la seva jubilació per codirigir l’esmentada col·lecció de receptaris de cuina històrica 7 Portes i els projectes de recerca Les relacions internacionals de Catalunya i la Corona d’Aragó a l’Edat Mitjana, finançat per l’Institut d’Estudis Catalans, i Cathalonia, col·lecció de documents cabdals per a la història de Catalunya, un encàrrec d’una editorial especialitzada en la reproducció de còdex i documents medievals.