Isidor Marí: «Si els Països Catalans no existissin, no els atacarien»

Acabau de publicar el llibre 'Poesia, llengua, país. Una mirada des d’Eivissa'. Què es veu des d’Eivissa?

Depèn de cap on miris, es poden veure coses molt diferents, evidentment, en plena temporada turística es veu molta gresca i molta gent que té el cap buit, però si un vol obrir la mirada, es poden veure moltes coses i moltes coses interessants, en aquest llibre he intentat veure sobre aquest títol de 'Poesia, llengua i país', una mica l’evolució que han tengut al llarg del temps aquestes qüestions. La manera com la nostra llengua s’ha anat convertint en un vehicle d’expressió literària amb una intervenció especialment important, per exemple d’en Marià Villangómez, gran escriptor. També, a part d’això, veure com s’ha anat configurant una determinada idea de país, vinculada a la llengua, hi ha una sèrie d’articles que he ajuntat aquí sobre el procés autonòmic del temps de la república, la participació i el ressò que va tenir a Eivissa, per exemple.

També hi trobam articles sobre la cultura popular eivissenca...

Sí, una referència als orígens més antics, a les arrels de la cultura popular, amb referències d’alguna cançó que jo mateix he quedat admirat de l’antiguitat que té, originàriament. Aquesta cançó que ara cantam també amb el grup Uc, 'Bona nit blanca roseta', té uns versos que vaig anar descobrint que apareixia aquesta idea que si la mar tornàs tinta i el cel fos de paper no bastaria a escriure. Aquesta idea, resulta que com a mínim, és una frase gairebé idèntica del Talmut, el llibre dels jueus del segle IV. I a partir d’aquí que es tal vegada un dels referents més antics arribam també a un cantador que, no ho sabíem, però que hem descobert que havia estat un cantador crític. Autor de cançons de denuncia i que nosaltres al grup Uc les cantàvem sense saber de qui eren. Són 'A n’aquesta illa tan pobre’ o ‘Es pobres no podem viure’, són obres d’un cantador de Sant Agustí que es deia Pep Xicobet, Josep Ribas Ribas, però a Eivissa i Mallorca, el sobrenom és el que ajuda més a identificar la gent. En Pep Xicobet és un dels exponents d’aquesta tradició popular que està a l’origen d’aquesta recuperació posterior de la llengua i de la idea de país en un sentit progressista.

També fixau la mirada amb referents de la cultura més clàssics com Vicent Serra i Orvay o Isidor Macabich o més actuals com Josep Marí, Jean Serra i Manel Marí.

Hi ha articles dedicats a dues persones que varen tenir un paper molt important a començaments del segle XX que són en Vicent Serra i Orvay, va ser un canonge que va participar en el primer Congrés Internacional de la Llengua al 1906, i de n’Isidor Macabich que va ser una persona que va contribuir a la recuperació de la consciència històrica, sobretot, amb les seves obres d’història, però també va ser un estudiós del costumisme i la tradició popular. I va escriure unes poesies en català bastant meritòries. Aquest llibre és un intent de fer veure la trajectòria col·lectiva que des d’Eivissa s’ha seguit per mirar de donar solidesa a aquests tres elements, la llengua, la creació literària i la idea de país. I al final de tot hi ha tres articles sobre tres autors més recents, en Josep Marí, en Jean Serra i un poeta que va desaparèixer prematurament en Manel Marí.

Creis que els pilars d’un país són aquesta consciència, aquesta llengua i aquesta poesia que explicau en el llibre?

Jo crec que aquestes serien les bases històriques, les arrels, el punt de partida. Però en realitat tal com està configurada ara la nostra societat, amb els canvis de població tan profunds que hi ha hagut, sobretot, la nostra cohesió com a societat i com a país l’hem de cercar més aviat en un projecte compartit. Un projecte que de vegades també he intentat perfilar. L’any passat vaig treure un llibre, així com aquest mira més cap endarrere, cap els orígens, aquell era un llibre que plantejava un projecte per a les Balears, que es deia precisament ‘Les Balears en un context Global’ i en aquest llibre mir de sumar totes aquestes coses que ens poden unir de cara a un futur en comú. Que ha de ser un futur, evidentment, intercultural perquè necessitam assumir aquesta diversitat que hi ha, però al mateix temps ha de ser un futur en que aquestes diferents col·lectivitats que conviuen ara a les Balears no visquin unes al marge de les altres, jo vull remarcar molt aquesta idea intercultural, perquè és precisament una relació intensa de reconèixer i conèixer bé qui són els altres i una cosa molt important també és que el centre d’aquesta convivència intercultural sigui la cultura històrica i la llengua històrica d’aquestes illes, no pot ser, si volem una societat equitativa i justa, que aquest futur passi per damunt i arrasi la història cultural de les nostres illes, i per tant també ha de ser un futur just, un futur equitatiu, que superi les desigualtats socials. Tot això, jo crec que és el que pot donar més unitat i més cohesió a una societat complexa com la que vivim ara.

La cultura d’Eivissa, la música, la poesia, la consciència de país, les tradicions, tot això que conforma la cultura d’un lloc, d’un país, com és de coneguda a la resta de les illes?

Afortunadament, durant aquests darrers anys hi hagut un esforç de conèixer millor i de relacionar millor unes illes amb les altres, no vull dir que no s’hagi de fer molta més feina encara, però si jo pens la distància que hi havia quan jo era un al·lot, quan vaig començar a obrir els ulls, als anys 60, jo crec que hi havia un desconeixement molt gran, i a més des d’Eivissa i segurament també des de Menorca, per desgràcia, un recel, un recel que és fruit d’una història de centralisme i que jo he ant descobrint amb la meva pròpia trajectòria personal perquè vaig estar vuit anys treballant aquí a Mallorca i vaig fer molt bones amistats, que aquesta suposada animadversió dels mallorquins respecte als eivissencs no existeix, en tot cas, si que hi ha segurament, unes inèrcies i unes deficiències dels sistemes polítics que fan que hi hagi encara una inèrcia centralista, però les societats jo crec que ara es coneixen millor, des d’un punt de vista cultural, i ha més intercanvi, i crec que cada vegada hi ha més intercomprensió. S’ha de fer feina, segur, però el mateix fet que l’Obra Cultural publiqui aquest llibre que dona a conèixer la nostra realitat, des d’una perspectiva eivissenca, ja mostra que hi ha una receptivitat i recíprocament jo crec també que l’Institut d’Estudis Eivissencs, per exemple, cada vegada té una voluntat més clara de lligar caps. Ara no fa gaire hi va haver unes jornades en que en Guillem López Casasnovas va parlar dels paral·lels entre Menorca i Eivissa, dels models turístics d’uns i altres. Jo crec que cada vegada hi ha més interrelació, afortunadament.

Eivissa i Formentera formen part de les Illes Pitiüses, allà es té consciència de que formen part d’aquestes les Illes Balears que tant s’han volgut promocionar?

Jo crec que la primera identificació de qualsevol persona de les illes és amb la societat de la pròpia illa. Si tu preguntes a algú d’on és, no et dirà som balear. No crec que faci falta tampoc com a primera identificació. Per tant un formenterer dirà que és de Formentera i una persona d’Eivissa dirà que és eivissenc, però tampoc dirà que són pitiüsos. És a dir, que tan la idea de balearitat com la de pitiusitat, que és una paraula que no circula gaire, jo crec que són elaboracions posteriors i que encara no han sedimentat. Però és igual, jo crec que a les Balears tenim una identificació en cada una de les illes, de la mateixa manera que els valencians tenen una identificació primordialment valenciana i a Catalunya s’identifiquen sobretot amb Catalunya i quan diuen som català, pensen sobretot en Catalunya. I aquí, igual com a les Balears, sense renunciar a la primera identificació, hem de construir un projecte comú perquè és la nostra estructura política i és dins aquest marc que hem de definir projectes conjunts de cara al futur. De la mateixa manera, si volem sortir endavant en qüestions que afecten al conjunt de la nostra llengua, de la nostra cultura, necessitam un futur compartit amb els Països Catalans, que jo no veig cap raó per la qual no puguem parlar dels Països Catalans, precisament hi ha una cosa molt significativa, si no existissin no els atacarien. Per tant, si tanta gent l’incomoda que es parli de Països Catalans, jo dic que és perquè no hi ha cap dubte que existeixen. Ningú parla dels països occitanocatalans, vull dir que si els critiquen és perquè es mouen. I evidentment hi ha coses que necessitam resoldre en comú.

Com a docent universitari, heu tractat la sociolingüística. Què ens ensenya la sociolingüística?

Hi ha dos aspectes de la feina sociolingüística, una que podríem dir que és la sociologia de la llengua que és veure com es mou una societat amb el seu funcionament lingüístic. I una altra de més interna, de la lingüística social, és a dir, de la variació de la llengua, de la construcció d’una llengua comuna, d’una varietat estàndard a partir de les diverses varietats locals, regionals, dialectals... Són dos aspectes que la sociolingüística ens ajuda a compaginar. I en un món com el que vivim ara jo crec que és especialment important que tothom vegi que saber organitzar bé la diversitat lingüística és una manera de saber organitzar bé la convivència amb la diversitat. Jo ja fa temps, concretament l’any 96, vaig participar a la declaració universal de drets lingüístics que es va promoure amb els auspicis de la UNESCO a Barcelona i allà vàrem intentar plasmar un model de diversitat lingüística que fos vàlid per a qualsevol llengua. Uns criteris, uns principis, no pensats per defensar la nostra llengua en contra les altres, sinó les de tots a favor de tots. I em sap molt de greu que a la humanitat, igual que veim ara que hi ha un desgavell lamentable amb el futur de la sostenibilitat de la vida en el planeta, és lamentable també que no hi hagi uns acords d’harmonia entre les diferents llengües i cultures. La Unió Europea pareixia que anava en aquest sentit. El Consell d’Europa va promoure una carta de llengües regionals o minoritàries i Espanya la va firmar i des de que la va firmar, cada vegada, li han hagut de retreure, des del Consell d’Europa a Espanya, que no compleix els compromisos que va assolir lliurament. Som a un món on les declaracions es mouen per un camí, i les polítiques reals es mouen per un altre. I aquesta contradicció l’hem de superar si volem realment tenir un futur equitatiu per a tothom. I la llengua jo crec que fa una mica de pedra de toc, de comprovació de si efectivament es respecta aquesta equitat entre uns i altres o no. Si una llengua està trepitjada, és evident que hi ha una injustícia que va més enllà de la llengua.

Per acabar, des de la sociolingüística, quantes generacions hauran de passar perquè a les Illes Balears es parli de la llengua catalana amb tota la normalitat del món?

No crec que es tracti d’una qüestió de generacions en el sentit biològic, sinó d’una qüestió de feina constant i amb una implicació de tothom. Si em permeteu, em remetré a un document que crec que hauria de ser més conegut que va sortir del Consell Social de la Llengua Catalana de les Balears i que és precisament un encàrrec de fer polítiques lingüístiques de cohesió social i a aquest document, que es pot consultar per internet, s’hi explica, una mica, com es podria involucrar als diferents sectors de la nostra societat per anar construint aquesta societat intercultural centrada en la llengua i la cultura pròpia d’aquestes illes. Evidentment, el fet de redactar aquest projecte no farà que es tiri endavant. Però com a mínim jo voldria cridar l’atenció perquè allà es planteja què poden fer els ajuntaments, els consells insulars, el Govern, el sistema educatiu, les empreses i sindicats, que tenen una responsabilitat important per no marginar la llengua d’aquesta terra en el moment de contractar personal. Està bé que mirin si saben idiomes, però no està bé que no mirin si saben o no l’idioma d’aquí. Aquest document mira de plantejar una via de resposta a aquesta pregunta. Quantes generacions? Jo tornaria la pregunta, quant de temps haurà de passar perquè ens impliquem tots, de veritat, amb una feina de convivència justa amb un lloc adequat per la llengua i la cultura d’aquestes illes? Si no ens hi posam, passaran totes les generacions que vulguis i no s’haurà fet res. Ara bé, deixem dir també que unes actituds catastrofistes, de això ja està perdut, no. Pensem que no hi ha cap a Europa que s’hagi produït un canvi de població tan profund com el que hi ha hagut a les Balears des de la segona meitat del segle XX i per tant que actualment a les Balears hi hagi més gent que mai que parla català, que el sap escriure i que són ciutadans actius. Què passa? Que al costat tenen una multitud de gent que ha arribat fa poc. Però no oblidem que la realitat originaria està avançant amb un conjunt de gent al costat que necessita un temps per incorporar-se. Però no s’incorporarà perquè si, s’ha de fer aquesta feina que parlàvem abans, i al mateix temps l’hem de fer amb optimisme, convençuts que podem sortir endavant.