Pilar Rahola ha estat premiada amb el 37è Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull aquest divendres amb la novel·la 'Rosa de cendra', una reconstrucció de la Setmana Tràgica a Barcelona el 1909, on reprèn la història de la família protagonista del seu darrer llibre, Mariona, a principis del segle XX.
Rahola ha fet un «petit homenatge» a la Barcelona de la Rosa de Foc, un temps «convuls» que a la novel·la culmina amb els fets de la Setmana Tràgica, i que la família de l’àvia Mariona viu «amb les contradiccions brutals» de l’època. L’escriptora ha mostrat el seu interès en continuar relatant aquest temps a través de la mirada de la gent normal, de personatges petits que creixen «devorats per l’èpica del moment». El Premi Ramon Llull és el guardó més reconegut de les lletres catalanes i està dotat amb 60.000 euros, atorgat per Editorial Planeta.
La saga de 'Mariona'
La flamant guanyadora del Premi Ramon Llull 2017, Pilar Rahola, emmarca l'obra dins «la saga de Mariona», la seva novel·la precedent, protagonitzada per una família barcelonina a les darreries del segle XIX. Rosa de cendra és, no obstant això, una obra «amb un cos independent» que passa entre 1901 i 1909, segons ha detallat l’autora.
És la història d’una família enfrontada a un moment molt convuls de la història de Catalunya i de Barcelona. Del moment «on tot passa», apunta Rahola: «Barcelona viu il·lusions i esperances, però també misèries i violències». Els personatges veuen com està començant el sindicalisme organitzat, el catalanisme polític i les seves contradiccions internes, l’arribada del lerrouxisme, la violència de les bombes anarquistes, i al mateix temps el modernisme i el noucentisme que transformen la ciutat», ha descrit la periodista i escriptora.
La Setmana Tràgica
La novel·la recrea aquesta època a través de la mirada de la família d’Albert Corner, nét de Mariona, que acaba de tornar de la Guerra de Cuba (on marxava al final de ‘Mariona’), i dels seus quatre fills. L’àvia Mariona li havia demanat que tornés viu de la guerra, i va complir la promesa. Però en tornar («però com torna», ha suggerit Rahola) és poc més que un supervivent. Amb aquest instint, ha aconseguit acumular fortuna i relacionar-se amb l’altra burgesia catalana i formar una família altiva i benestant. Rahola ha manifestat el seu interès per parlar d’aquest principi de segle «convuls», motiu pel qual s’ha documentat a fons. En canvi, no ha volgut llegir cap novel·la històrica ambientada en aquells anys, en concret amb referències a la Setmana Tràgica. L’aproximació de l’autora a aquell temps és «a través de la gent normal». Són, ha senyalat, «personatges petits que els devora el segle». «Reconec que és hi ha una mica de llegat de la Rodoreda», s’ha sincerat Rahola, «d’aquesta mirada petita que es fa tan gran, la dels personatges petits que no aspiren a cap èpica i acaben devorats per l’èpica del moment; és fascinant». L’autora ha convingut, en aquest sentit, que el protagonista de la seva novel·la és un exemple «d’antiheroi».
D’altra banda Rahola ha volgut deixar clar que, com a escriptora, no ha pres partit per cap dels personatges, ni ha «jutjat» els fets històrics que hi relata. «Observo els personatges, intento entendre les seves contradiccions, però a diferència d’un article o un comentari d’opinió, a qui la literatura guanya a qualsevol altres posicionament».
Pilar Rahola no s’havia presentat fins ara a cap altre premi literari. Així ho ha remarcat i ha explicat el perquè. «No m’hi havia volgut presentar perquè amb les dues primeres novel·les em semblava que havia de picar pedra, de sortir a ras de terra». L’autora ha dit que després de la rebuda que van tenir aquelles obres, de la qual s’ha mostrat molt satisfeta, ja podia «posar-se el vestit de mudar que és un premi».
Rosa de cendra es publicarà en català el proper 1 de març i el 21 de març en castellà. Més endavant es publicarà la seva traducció al francès.
El Premi Ramon Llull
Atorgat per primera vegada el 1981 amb els objectius de contribuir a estimular la creació literària en català i a impulsar-ne la difusió i amb una dotació econòmica de 60.000 euros per a l’obra guanyadora, el Premi Ramon Llull és el guardó més reconegut de les lletres catalanes.
El jurat del 37è Premi Ramon Llull l’han format Anne-Laure Aymeric (en representació de Belfond), Carles Casajuana, Pere Gimferrer, Gemma Lienas i Emili Rosales. L’obra guanyadora del Premi Ramon Llull s’editarà en català i, a més, també en castellà (Planeta) i en francès (Belfond). Al Premi Ramon Llull hi concorren tant obres de ficció (novel·les, narracions) com de no-ficció (assaigs, memòries, biografies, etc.) originals i inèdites. En la darrera edició de 2016, l’obra guanyadora va ser 'La filla del capità Groc', de Víctor Amela.
30 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Yo no deseo un golpe de estado, Tiá. Me limito a describir lo que intentan Mas,Puigdemont,Forcadell ,etc., todos los que intentan separar Cataluña del conjunto de toda España, contraviniendo la Constitución. La soberanía nacional reside en el conjunto del PUEBLO ESPAÑOL, no de la simple población de Cataluña. Es evidente que esos elementos facciosos que enarbolan banderas enemigas,sediciosas y separatistas , están intentando un golpe de estado y la autoridad competente debe evitarlo.
O sia, Salvador, que esperes com el Messies el moment del cop d'estat. Esperes que hi hagi molta de sang. Saps que expressar desigs assassins és matèria punible? Segur que més d'un dels milers de persones que et llegeixen s'hi mostraran interessats, fins i tot és possible que prenguin accions contra tu. I a la presó no es permet la comunicació per Internet.
Sr,Tià : Esas misteriosas redes que dice Vd. deben ser muy fantasmales, porque nadie sabe nada de ellas. Fantasía pura.En fin, ya nos vamos acercando al golpe de estado. Ahí les quiero ver yo cuando empiece el fregado. Confieso que tengo muchas ganas.Llega el momento de desenmascarar a los falsarios. Que les sea leve.
Vent de boca, Yuan, ignorància en màxim grau, desesperació. Ja no saps per on envestir, espanyolet ridícul i ignorant. Dius que rius. No rius gens, no,: en dus un bon mal de ventre, La cara et deu caure de vergonya. No te n'afartes, d'esser posat en evidència, i amb tu la teva Espanya? I sí, en efecte, una gentada llegeix les teves bataionades. Poses en ridícul la teva nació. Imaginació, activitat i contactes, cosa que a tu et manca. Per això plora l'infant: assús-suaquí li pica. No t'afartes de rebre cap-pois dels teus superiors? Segur que ja tens el cap ple de bonys.
Servido i companys, No podeu cessar d'exhibir la vostra ignorància petulant? "Panca" no és un "diminutiu", com tu dius, de "pancatalanista". Convé que sàpigues (si el teu cervellet és capaç d'assimilar-ho), que es tracta d'un cas de "apòcope", o sia de supressió de la part final d'un mot o paraula. En el cas de "panca", heu suprimit, amb la vostra subtilesa característica "-talanista". Però què he d'explicar a un qui no sap fer una O amb un tassó? A un espanyol típic.
El trepoleig dels impotents, que ni fan ni voldrien deixar fer.
Está claro. Diminutivo de pancatalanista. O sea lo peor.
Algú,pot explicar que vol dir "PANCA"
Solo habla de crosteres y excrementos el que, supuestamente, está lleno de ellos. Si todos los cipayos, llepaculs an es catalans y demás pancas son como el de más abajo, estáis totalmente para el arrastre. No veréis urnas y por la televisión, aunque sean de cartón piedra. ¡Vaya culturaza que demuestra este nuevo Einstein!
Te gracia un orinal parlant de si algú la caga. Be ell està per aixó si algú la caga ell s'omple de merda.