Miquel Barceló: «No tenc record de la meva vida abans del sexe»

«A Mallorca tenc animals: vaques, ases, porcs, ovelles, cabres, cans, gallines i coloms ... Visc amb ells i alguna vegada ens en menjam algun. Els ús com a models i m'agrada la seva companyia. Aquí els tenc dissecats perquè em semblen objectes meravellosos», explica Barceló.

Per arribar fins a aquesta sala cal franquejar l'entrada custodiada per dos assistents, molts llibres, algun mapa i el cap d'un rinoceront. A baix hi ha l'àrea que reserva a les seves escultures, i l'habitació adjacent, que alberga desenes de retrats pintats amb lleixiu, s'obre sobre el seu colossal estudi de pintura.

«Això és 'Do not Think Twice It's Alright', de Bob Dylan però cantat per Elvis Presley. És boníssim!», diu el felanitxer mentre remena entre discos de Bach i Bob Marley apilats en una prestatgeria. Quan en el seu cap apareixen les imatges que aboca en els seus quadres, la música és la seva única companyia.

«Jo crec que no pens», diu dubitatiu. «No, no pens, no funciona així. No és una llengua, no tenc una veu interna dient-me: 'ara groc'. No és verbalitzable», comenta un artista amb fantasmes que tenen «dies bons i dolents».

«De vegades mosseguen, altres vegades són divertits. El patiment i l'angoixa són eines, part de l'ofici. Però em sol moure més el desig, una mena de pulsió molt sexual cap a les coses. No tenc record de la meva vida abans del sexe. És part integral des de sempre. Vaig ser un nin precoç en aquest sentit i segurament sóc molt endarrerit en molts altres», dedueix.

Segueix caminant per un magnífic espai de caos que ordena Jean-Philippe, el seu fidel assistent des de fa un quart de segle. Vela pels pinzells, prepara els colors i arruga els papers que Barceló converteix en coves rupestres, una de les seves grans passions.

«No sé on vull arribar, però intent saber quan hi he arribat», resumeix un artista que viu en moviment perquè «la pintura és un ofici molt estàtic, molt sedentari».

«Som illenc i de naturalesa mòbil. Intent ajustar aquestes contradiccions», diu Barceló l'obra del qual està lligada al país dogon, al centre de Mali.

Va arribar-hi el 1988 amb un Land Rover, amb el grafista Javier Mariscal i per casualitat. I va acabar assimilant aquest paisatge dramàtic com la seva tercera llar, juntament amb Mallorca i París, fins que la violència el va fer impracticable.

«He anat cinc vegades a l'Himàlaia però no em qued enlloc, vaig caminant i dibuixant. El que més s'assembla al món dogon animista és el món budista, ancestral, tàntric. Però trob a faltar la meva casa de Mali. Hi ha coses que són insubstituïbles», relata sobre unes travessies en què l'acompanya «un vell hippie».

«És un bon company de viatge perquè és com un faquir. Mai no diu res i no s'interessa per res que no tengui almanco 500 anys. Viu en el primer mil·lenni. No sap res, però res, del món d'avui», comenta Barceló, que aquest any se n'anirà amb els seus quaderns al Tibet.

I també visitarà Tailàndia, perquè té una núvia d'aquest país, el pare de la qual li ha regalat un elefant i vol anar a veure-lo. El paquiderm encara no ho sap, però podria acabar a Mallorca.