L'anàlisi, feta amb una mostra de 239 escriptors i traductors de Catalunya, el País Valencà i els Illes Balears entre febrer i abril del 2014, contrasta amb dades obtingudes a l'anterior anàlisi del 2006-2007.
Un 4% dels enquestats ha afirmat estar en atur -un 1% més que el 2007- però un 35% està jubilat, percentatge que augmenta respecte el 19% de l'anterior estudi i que redueix el numero de professionals que treballen a un 59% -mentre que el 4% estudia i el 5% està de baixa, excedència o mai ha cotitzat-.
L'AELC ha afirmat que les feines paraliteràries s'han reduït molt, a causa de l'augment de la jubilació en el sector i el descens de les col·laboracions en premsa escrita, i ha aportat que el 34% es dedica a l'ensenyament -un 15% són professors de secundària o batxillerat, el 14% d'educació superior i un 5% mestres-.
Novel·la catalana
La novel·la és l'únic gènere en el qual ha augmentat l'ús de la llengua catalana respecte al quart lloc que ocupava el 2001, per sota de la prosa de no ficció, que ha baixat, i la narració curta i la poesia, que es mantenen.
En analitzar la proporció d'obra en català respecte a l'escrita en castellà, l'estudi conclou que «cau en picat» en la majoria dels gèneres, especialment en la narració curta i els articles de premsa -casos que havien augmentat el 2007 respecte al 2001-.
Les raons per les quals els escriptors utilitzen una llengua o una altra varien en funció del territori: a les les Balears la majoria apel·la a necessitats d'expressió, mentre que a Catalunya ho atribueixen a la naturalesa de l'encàrrec i la majoria del País Valencià afirma que l'elecció parteix que saben utilitzar totes dues.
Inicis i satisfacció
L'estudi ha analitzat també els inicis dels professionals i el seu grau de satisfacció: apunta que el 65% van partir amb una formació autodidacta i conclou que, mentre que el 23% entén l'escriptura com «l'expressió d'idees i sentiments» -un lleu ascens respecte al 2007-, la proporció de professionals que la considera «una font de satisfacció» ha baixat, augmentant els que la consideren «una feina».
El percentatge més alt d'escriptors que afirmen tenir control sobre la seva obra és el de Literatura Infantil, gènere que compta també amb el grau de satisfacció més alt, al costat dels autors de Teatre.
Un 40% dels socis de l'AELC es dediquen també a la traducció, la majoria dels quals ho fa com a dedicació esporàdica.
19 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Triste relato sobre la España negra y profunda, sebas. Me alegra saber que en tu pueblo ya no enciarran a los "subnormales profundos" y que te dejan salir a pasear. Vais evolucionando. Muy bien Espero que al contrario que tu antecersor en el cargo, sigas siendo el tonto de tu pueblo durante muchísimos años para goce y disfreute de los quintos.
Quan jo era nin, tenia, en el meu poble, un veïnat del meu temps. Era subnormal profund. El tenien sempre tancat dins ca seva, a una sala que tenia una finestra que pegava al carrer. Cada cinc o sis correus (oh, perdonau, havia volgut escriure "minuts". En què devia pensar?), amb una gran exactitud, guaitava al carrer i pegava un crit als qui passaven: "Beneit!". La gent ja el coneixien i no ho prenien tort, perquè era inofensiu i, per damunt tot, un desgraciat. Planyien la seva família. Quan va fer devers quinze anys, aquell al·lot es va morir, sense haver-se deixat mai de guaitar al carrer i pegar el crit de rigor: "Beneit!". A ca seva el ploraren però, al cap de poc, tots vàrem comprendre que havien fet un alè. Voldria fer un aclariment per als castellanoparlants: el crit de "beneit!" que proferia periòdicament i sovint aquell desgraciadet es tradueix en castellà per "tonto!", i més exactament per "tonto de pueblo".
A "Lliure", bon vespre, companyó. Comprenc la teva opció respecte a la proporció de llibres que tries de comprar i llegir en català o en castellà. Jo faig igual. Faig com tu perquè la lectura en tal o tal llengua, sigui la qui sigui, a part el plaer en si que ens procura, a part la instrucció que ens dóna, la forma com ens eixampla els horitzons, ens ajuda a mantenir lubricada i en bon estat d'ús la llengua que ens més útil, la llengua habitual nostra, aquella en què ens interessa d'expressar-nos més clarament i eficaçment. En el cas dels mallorquins, és el català. Contra el que suposen una catefa (o només un) dels espeltres (felanitxerisme) forasteritzants d'aquest fòrum, la meva professió no té absolutament res a veure amb la docència. Al contrari, es tracta d'una carrera tècnica altament especialitzada en què tenc una relació molt feble amb persones que no dominin el català, de manera que rarament em veig en la necessitat de parlar aqueixa llengua. Per la meva professió vaig sovint a València i a Catalunya, on l'espanyol m'és pràcticament superflu. Sí que, sovint, el meu interlocutor no és capaç de respondre'm en la meva llengua, però és segur que l'entén quasi sempre. I si no, va seu. Contràriament, una llengua que professionalment em resulta molt útil és l'alemany, que mantenc en bon estat de funcionament. Per altres raons, el francès és la meva segona llengua de cultura: en tenc un domini molt alt. A Espanya no hi vaig mai, sobretot perquè no hi tenc cap feina. I després, a Europa el castellà no té utilitat. Encara més, és una llengua socialment mal connotada. M'he trobat més d'una vegada, a França i a Alemanya, espanyols immigrats que refusaven categòricament de parlar espanyol: els feia vergonya. Per això és que, en el meu cas, com en el teu, la meva biblioteca és formada bàsicament de llibres en català, si bé amb una proporció molt alta en francès, alemany, italià, anglès, etc... i també qualcun en espanyol, tot i que se sol tractar de llibres que m'han regalat.
En cuanto gane el PSOE y pacte con MES, PI, ERC, UM, Guanyem, Podem etc. etc, volverán las subvenciones para estos intelectuales. Mientras, habrá que trabajar como todos los mortales.
Qué pesaditos son los tontos de pueblo...
I, pel que f l'espanyol, de la milionada de milions que el parlen... bé, parlem-ne un poc. De les novel·les d'en Harry Potter se'n fan tres versions distintes en "espanyol": en castellà d'Espanya, en argentí i en Hispano. I vos assegur que, moltes vegades, un lector normalet espanyol es trobarà en dificultats si li donen les dues versions americanes. Les edicions de "Cien años de soledad" duen, a la part darrere, un vocabulari extensíssim de sud-americanismes i, més concretament, de colombianismes, sense el qual un espanyol d'Espanya es veuria en dificultats de comprensió. L'estiu d'ara fa dos anys, el suplement dominical d'un diari de Madrid duia una entrevista a tres escriptors sud-americans que declaraven, curt i ras, que l'estàndard castellà "no els servia" per a la seva creació literària, que no s'hi podien expressar eficaçment, que s'hi trobaven "encorsetados". Que els calia trobar "una altra forma d'expressió". Heu provat de llegir qualque novel·la argentina que reflectesca el parlar habitual d'aquell país? Jo m'he passat estones llargues, a Internet, cercant el significat de "pollera, nafta, subte, orto, coger (sí, "coger", que per a ells vol dir "boixar"), mucama, etc, molt d'etc. Per a un lector espanyol de cultura mitjana, la lectura d'aquestes novel·les n'és entrebancada. És allò dels gegants amb peus de fang.
Sobre els avantatges que tendria un escriptor mallorquí si escrivia en espanyol, vegem-ne un parell de casos altament significatius. Llorenç Villalonga va escriure Bearn (pareix segur) en llengua castellana. A la darreria dels anys cinquanta l'hi varen publicar a Madrid. Va esser un fracàs absolut. Segons que en Villalonga declarava, no n'havia venut ni una dotzena de còpies. Ja dins els anys seixanta, va traduir Bearn en català i l'hi publicaren a Barcelona dins El Club dels Novel·listes. Fou un gran èxit, i només el començament de la seva carrera i fama com a escriptor. Varen seguir edicions i reedicions de Bearn, i de tota la seva obra. Se'n va fer una versió cinematogràfica (vos deveu recordar de Fernando Rey i Àngela molina rodant a Raixa). Va esser a partir del moment de mudar de castellà a català que en Villalonga començà a guanyar fama... i doblers. Un altre cas: en Baltasar Porcel (que, sempre, va escriure en català, llevat de col·laboracions ocasionals a la premsa). En Porcel va viure de la ploma... catalana. Ara m'agradaria que qualcú m'anomenàs un escriptor (només un) mallorquí que escrigui en castellà i hagi guanyat fama i doblers. Jo no en sé cap. I, d'escriptors mallorquins que hagin escrit en espanyol, ben poquets n'hi ha.
Que si, sebas, que ya sabemos que del mundo editorial tampoco tienes ni p.idea. No insistas, que eres un chapas de mucho cuidado.
Sense comptar casos com el de Ken Follet, que té a darrere un equip de redactors. Ell hi posa unes idees inicials i, segons declaracions pròpies, es limita a supervisar. Per contra, el supervendes Stephen King, afirma que tot quant es publica amb el seu nom ha sortit de la seva ploma (o ordinador), sense comptar que també va publicar amb pseudònim.
Ser bilingue no vol dir que repartesca sa lectura en dos llengues. Un també pot voler afavorir sa llengua materna catalana i comporar solament llibres en català, per exemple com jo (99% català, 1% castellà)