Lluís Gavaldà (Constantí, 1963) és la veu i guitarra d'Els Pets, mítica formació de pop rock català que visqué intensament l'època daurada d'aquesta tendència musical. Vint-i-set anys després d'emprendre el camí encara avancen amb pas ferm, recollint lloances del públic i la crítica. Precisament, els pròxims 21 i 22 de març els afeccionats mallorquins els podran gaudir en dos concerts, a l'Auditori d'Alcúdia i al Teatre de Porreres respectivament, presentant el seu últim disc, L'àrea petita.
Ja estau plenament en forma després d'aquells contratemps que varen retardar l'inici de la gira del nou disc?
Crec que en plena forma no hi he estat mai, perquè sóc d'aquella mena de persones que sempre tenen o una cosa o una altra. Però sí recuperat, i animat amb la bona resposta que fins ara hem trobat en la gent que ve a veure'ns.
Com pinta la pròxima visita a les Illes?
Molt bé. Serà una gran celebració, ja que tot just dos dies abans rebrem el Premi Enderrock al Millor Àlbum de Pop Rock en català.
Un guardó ben merescut pel vostre últim treball. Com definiríeu L'àrea petita en un parell de frases?
Fonamentalment, és un disc diferent en relació amb la nostra trajectòria fins ara. Amaga una forta voluntat de ser actuals, i podem dir que fuig de la nostàlgia amb totes les forces del món. Un nou disc és una oportunitat per a cercar coses que no hem fet mai, i més de vint anys després d'haver començat crec que s'ha d'arriscar. El canvi de productor ens ajudà a fer aquest camí.
Parlau de canvi, però sentint-lo, aviat treuen el cap i queden a la vista 'Els Pets' de tota la vida.
Està clar que qui canta és el de sempre, i a la vista estan tots els tics i vicis d'un mateix. Però crec que al darrere d'un nou projecte musical sempre hi ha d'haver la voluntat de ser revolucionari, perquè si tot sona pla i com sempre fas un succedani d'allò que vares fer en el passat. I això no és atractiu. La conclusió que podem extreure del disc és que no s'ha de témer a intentar innovar amb coses noves; al cap i a la fi, la forma de fer d'un mateix es filtra i sempre acaba apareixent l'estil personal.
La majoria de cançons del grup duen la vostra signatura. Hi ha alguna cosa que us sigui imprescindible a l'hora de compondre?
Quan era més jove tenia tota una sèrie de rituals quasi sagrats per a fer cançons. Ara ja no és així, les faig quan puc i quan tinc una mica de temps. Crec que cal desmitificar un poc l'aura del compositor. De fet, entre disc i disc gairebé ni m'acosto a la guitarra, i després, quan és l'hora de posar-s'hi fem un intensiu que ens deixa estovats. La idea és que cada disc sigui un retrat ben fidedigne i intens d'allò que vivim i ens passa pel cap.
Ambdós concerts a Mallorca tendran lloc a un teatre. És aquest un disc per a posar en escena indoor?
És cert que últimament treballam sobretot un format tancat, o bé a un auditori o bé a una sala de concerts. Hi ha petites diferències entre un i l'altra, perquè la gent sua i balla més que no tot just movent una mica el cap des del seient. Però també és cert que el repertori que posem en escena a un lloc i a l'altre és pràcticament idèntic. No deixa de ser la mateixa música, més enllà de l'espai on la fem. Així, el disc també encaixarà bé a un indret obert.
Ha canviat molt el tipus de públic que assisteix als vostres concerts des de l'inici fins a l'actualitat?
En tots aquests anys hem tingut un públic que ha anat fent-se gran amb nosaltres i d'altres que s'han anat incorporant gradualment. Està clar que hi haurà hagut moltes desercions, però crec que les incorporacions les han superat. Molts vengueren arran de S'ha acabat, i més encara amb el Bon dia o Jo vull ser rei. L'edat sempre es comporta com un sedàs, però és curiós veure últimament a pares i fills que venen plegats a veure'ns tocar i tots dos gaudeixen d'allò més.
Era molt diferent fa anys compartir escenari i competir en les llistes d'èxits amb grups com Sau, Sopa de Cabra o Lax'n Busto, de què ara ho és fer-ho amb els Manel, Catarres, Love of Lesbian, etc.?
Sí que és diferent. Amb els companys de generació potser ens unia una afinitat molt més personal, que permetia que sovint acabéssim les nits de concert junts. Una cosa curiosa que ens passa amb alguns dels grups que esmenteu és que tot i la diferència d'edat, en l'àmbit artístic, diria que som més semblants que no pas amb els grans grups que hi havia en els anys noranta. Tenim una idea de concebre i entendre la música més compartida, i ens uneixen més referents musicals.
I per acabar, un tema que és obligat de tractar, en el context que vivim. Sou un d'aquells catalans que esperen ser consultats el 9 de novembre d'enguany sobre el futur del vostre país?
Sí, és clar. Més aviat podem dir que sóc dels catalans que opinen que amb més de mil anys d'història ja comença a ser hora que puguem decidir què volem ser quan siguem majors.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.