E.P.Barcelona, Catalunya13/03/12 0:00
TW
0

Teresa Pàmies Bertran (Balaguer, Lleida, 1919) va ser la gran cronista de la Guerra Civil i sobretot de l'exili català, amb obres com 'Quan érem capitans' (1974), 'Va ploure tot el dia' (1974) i 'Gent del meu exili' (1975).

El guardó més important que va rebre va ser el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2001), màxima distinció de les lletres a llengua catalana que només una dona (Mercè Rodoreda) també ha rebut en els 38 anys que fa que es lliura.

A més, en 1984 Pàmies va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i el 2000 la Medalla d'Or al mèrit artístic de l'Ajuntament de Barcelona.

De formació autodidacta, Pàmies va començar a escriure gairebé per casualitat, ja que els seus compromisos polítics el van requerir: sent membre de les Joventuts del PSUC i amb tots els al·lots al front, elles els van rellevar a la redacció de la revista del partit.

Periple de l'exili

Els seus ideals comunistes la van portar a viure de 1939 a 1971 en l'exili i a perdre el contacte amb la seva mare i germans, que mai no va tornar a veure. Després d'un temps a França, on hi va haver en un camp de concentració i ajudant a la resistència francesa durant la II Guerra Mundial, Pàmies es va exiliar a diversos països d'Amèrica Llatina.

Va estudiar periodisme a Mèxic, on va viure vuit anys, i de tornada a Europa va treballar a Praga (Txecoslovàquia) com a editora de Radio Praga. Quan per fi va tornar a Catalunya, es va donar a conèixer amb 'Testament a Praga', escrit al costat del seu pare, el dirigent marxista Tomàs Pàmies, i amb el que va guanyar en 1970 el Premi Josep Pla i el Crítica Serra d'Or de prosa narrativa.

Pàmies es va inspirar en les seves experiències personals per crear una obra de prosa plana, sovint col·loquial, i molt clara, com a 'Amor clandestí' (1976-1998), on evoca la relació clandestina amb la seva parella Gregorio López-Raimundo, militant antifranquista que viu sota una identitat falsa. Fruit d'aquesta relació va néixer el també escriptor Sergi Pàmies.

A més d'escriure, Pàmies va col·laborar en diversos mitjans de comunicació com al diari 'Avui', les revistes 'Presència' i 'Serra d'Or' i Catalunya Ràdio. Alguns dels seus articles es van recollir en els 'Opinions de dóna' (1983) i 'La vida amb cançó. Cròniques radiofòniques' (1999).

Altres obres que destaquen en la prolífica carrera de Pàmies són 'Jardí enfonsat' (1992, I Premi de la Institució de les Lletres Catalanes), 'Quan n'érem refugiats' (1975), 'Dóna de pres' (1975), 'Records de la guerra i de l'exili' (1976) i 'Una española llamada Dolores Ibáurri' (1977), biografia de La Pasionària. La seva última obra publicada va ser 'Cròniques de comiat' (Empúries, 2000).