“S’havia perdut la capacitat de reacció”

Parlar d'Aina Moll (Ciutadella, 1930) és fer-ho d'un bocí d'història que va més enllà del seu estatus de filla de Francesc de Borja Moll. Aquesta valenta dona ha estat una de les matriarques de la llengua. Directora general de Política Lingüística amb Jordi Pujol, la seva intensa vida li permet contemplar les dificultats actuals amb la mica de relativisme que només atorga la saviesa. A la seva casa de pagès, el temps corre a una velocitat diferent i l'olor de les plantes es mescla amb els lladrucs dels cans, per crear una atmosfera d'un temps passat.

A la fi, una escola du el vostre nom (l'antiga Eugenio López, ara Aina Moll). Estau satisfeta?
Aquestes coses sempre fan gràcia. Fa anys que es volia fer, i no hi havia hagut manera. Vaig descobrir el món de l'ensenyament quan em va tocar fer d'interina, i em va agradar tant que ja no ho vaig deixar.

Afectarà gaire, l'arribada del Partit Popular al Govern?
No crec que sigui catastròfic. Farà reaccionar la gent, que estava acostumada que no hi hagués problemes. S'havia perdut una mica la capacitat de reacció, però ara es tornarà a posar en marxa.

Què en pensau, de la desaparició de la Direcció General de Política Lingüística -càrrec que vós vau exercir a la
Generalitat de Catalunya?
No pens que la seva desaparició empitjori les coses.

Ara sembla que ha agafat força la gent que defensa que el balear no és un dialecte del català, sinó una llengua independent. Què els diríeu?
Jo no els diria res! (rialles). Ja aprendran com són les coses quan vulguin. No hi ha res a dir, perquè, tanmateix, això són coses anticientífiques. A tot el món se sap que el català és una llengua i que el balear és un dels seus dialectes. Després arriben ells... Bé, s'ha de tenir paciència. No queda cap altre remei! (rialles).

Pesa molt el fet de ser filla de Francesc de Borja Moll?
Ho duc amb resignació (riu). Estic molt contenta de ser-ne la filla. El meu pare era un home molt obert.

Si en féu balanç, amb quin moment del passat us quedau?
Em quedaria amb els primers temps de la Direcció General de Política Lingüística. Havia hagut de fer feina privadament i, fins i tot, clandestinament. Treballar d'una manera tolerada i defensar les meves idees oficialment suposava un progrés important. Tothom em va fer costat, partits i institucions culturals, i això va ser molt important.

Quina és la condició bàsica perquè una llengua quedi normalitzada?
Allò indispensable és que els parlants tenguin l'orgull necessari per voler tirar-la endavant. Encara que tenir unes condicions polítiques favorables hi ajuda molt.

Com veieu la salut del català a les Illes Balears?
La veig bé. Hem de pensar que vàrem aguantar el franquisme i unes condicions molt més dolentes, i que al final vàrem sortir indemnes de la prova. Amb més motiu en sortirem ara. Em sap greu, perquè les condicions actuals provoquen una pèrdua de temps que podríem aprofitar per fer altres coses més útils.

Enguany han partit Alexandre Ballester i Bartomeu Fiol, dues pèrdues irreparables per a la llengua.
Tots dos eren molt bons amics i encara no me n'he refet. Jo tenc 81 anys i ells dos encara eren molt joves.