El Portitxol, el cor litoral de Sant Miquel de Balanzat

La ruta proposada és circular, només amb l'únic inconvenient que si la feim completa haurem de trepitjar carretera asfaltada durant uns vint minuts per tornar al punt d'inici. Per això, l'opció de dos vehicles és la més recomanable. El punt de partida se situa en la urbanització Illa Blanca, emplaçada entre Sant Mateu i Sant Miquel. Aquest nucli, essencialment de vacances, se situa al nord del puig de la Paret, emplaçat sobre la seva falda. Pel vial de l'esquerra s'arriba a una plana on és convenient deixar el vehicle. En un revolt ben tancat a la dreta, neix el carrerany de ferradura que davalla al Portitxol, indicada amb fites blaves. A partir d'aquest punt, es pot dir que comença la ruta.

El carrerany, de tres peus i obert sobre el pronunciat coster, és una veritable joia d'enginy. Això es pot palesar un poc més endavant, on pràcticament va volat i protegit per una reixa. A sota veurem el cap de la Galera -que coronarem- i els illots solts que matisen aquesta difícil costa. Al fons, el cap del Rubió. Aviat el camí davalla amb decisió, ara ja decantat dels cingles. Unes feixes ens confirmen que colles de pagesos visqueren en aquest allunyat racó. Després de derrenclir per un fort pendís es troba una de les primeres barraques on romanien. Les runes encara permeten identificar l'habitatge, una bassa i també un forn de pega.

El darrer tram es caracteritza per un passet un poc delicat. Una corda fa de passamà i ens ajuda a superar un terreny força esllavissat. La cala és de definició perfecta, oberta a la mar per un estret i encaixat braç de mar. La forma, una catifa de còdols que penetra a la mar, suaument. Els varadors s'emplacen a la part fonda i a l'angle de llevant, sota la penya de la Galera, on és fàcil pujar i des d'on tendrem una immillorable instantània de la cala i de la costa penyalada del cor dels Amunts. Alguns aprofiten sàviament les roques com a parets laterals. Aquí no és gens difícil descansar de veres.

A la mateixa franja central de la cala neix el camí que puja fins al coll del puig dels Mossons, pas que ens deixarà a les planes obertes a migjorn per on tornarem al punt de partida. Resta per superar uns 250 metres de desnivell. El carrerany puja inicialment amb força i per un terreny una mica desfet. Al cap de poc, una ullada a rere permet gaudir dels suaus contorns de la cala, que, segons paraules de l'escriptor Antonio Colinas, "tiene forma de corazón". En no gaire estona, una aturada serà quasi d'obligació. Aquí trobarem un altre assentament pagès, molt millor conservat que l'anterior. S'alça el buc d'una barraca, paredada en sec i ja sense coberta. A dins resta la boca del forn i un cossi de bugada, plantat a la paret i amb la data llavorada de 1938. Fora de la casa se situa el forn de pa, també paredat en sec i encara amb restes de sutge. Finalment, queda una gran era de batre, on els dies de vent de juny feien volar el blat.

El camí reprèn vora la casa, un altre cop sense miraments. A voltes, entre el matoll, podrem entreveure les feixes abandonades. Més amunt fins i tot petjarem trams amb marget de sosteniment lateral. Des d'aquí, una nova ullada a rere ens atorgarà una visió molt més dilatada, ara amb la punta de la Creu ben definida cap a gregal. A la banda oposada, sota els penyalars del Racó Fosc, es disposa un conjunt de feixes, encara no del tot envaïdes pel pinar.

El coll és suau. Ens acomiadam aquí dalt d'un dels fragments de la marina més bella d'Eivissa. A l'altra banda, una paret seca acompanya el carrerany fins que desemboca en el camí de carro que comunica amb Can Mossons, un senzill casament amb porxo, pèrgola i presidit pel clàssic fasser. Al voltant, feixes, oliveres, garrovers, ametllers i turons coberts de pineda.

El camí davalla tranquil, ara a través d'un paisatge agrícola tractat amb cura. Ens movem vora la partió de terme entre Sant Miquel i Sant Antoni. A la dreta, el puig d'en Cires, rodó i sense estridències. Més endavant passarem vora dues finques, Can Soldevila i la Barda, aquesta ja en el municipi de Portmany i amb un bloc arquitectònic sense referir. Aquí podrem gaudir de magnífiques soques d'olivera, algunes encastades en les feixes. És possible que també ens vetllin colles d'ovelles.  El camí finalment desemboca en la carretera. Si hem de tornar a peu, no ens queda més remei que prendre actitud estoica i notar l'asfalt sota la sola. Són uns vint-i-cinc minuts no tan agraïts però ben compensats per l'entorn.
Ens acomiadam així d'un paratge senzill, bell i amable on tard o d'hora estam obligats a tornar.