Amant del pop i dels sentiments

Gerard Armengol és un home del Renaixement. Tant li fa agafar les pintures com la guitarra. La diferència és que, quan compon cançons, es transforma en Gran Amant. És un apassionat més del pop i de l'amor, però també de l'art i dels experiments compositius. No és res que no s'hagi inventat: collage, dadà, cadàvers exquisits i referències a la cultura televisiva i cinematogràfica, com ara Twin Peaks, King Kong i Freddy Krueger.
Estranyament, no cau en el nocillisme més pur i el valor afegit el trobam en el resultat. En els seus temes, no es conforma a descriure una situació i va més enllà: són un obra d'art. Tanmateix, no ens referim a l'expressió entesa com a lloança, sinó en el sentit més tècnic. Són una combinació de colors, més que una combinació d'acords.

El segell barceloní Foehn editarà ben aviat El primer disc, un títol sincer per al que suposarà el debut discogràfic d'Armengol, a qui acompanyen ni més ni pus que Pep Toni Ferrer (Oliva Trencada), Jordi Herrera (The Marzipan Man) i Manu Mielniezuk. L'àlbum s'enregistrà a Favela Studio ara farà un any, just amb 3 sessions en directe. Després, començà la feina de producció i gravació d'arranjaments.

Parlam d'un procés que ha estat llarg, que ha passat per diferents fases i en el qual no tan sols s'han limitat a afegir-hi guitarres, trompetes, acordions i teclats. "Al principi, volíem que el disc incorporàs publicitat fictícia, com si l'escoltassis a l'Spotify -explica Armengol-, però després començàrem a moderar la broma", afegeix. Es tracta d'un discurs que, tot i les retallades humorístiques que ha patit, té un esperit prou crític: "Ironitza molt sobre el pop, l'escena de música alternativa i els mitjans de comunicació que l'envolten". És una tècnica que, segons confessa Armengol, ha servit "per llevar importància al fet de gravar un àlbum".

El primer disc són dotze cançons d'amor, pop i en català. "Cantar en el meu idioma és una qüestió personal i de principis i pens que encara queda molta cosa per fer", assegura. Però, en canvi, no hi ha lloc per al costumisme. Fent un símil culinari, si les lletres de Manel són una calçotada, les de Gran Amant són un plat del Bulli (aprofitam per revelar l'admiració d'Armengol cap al cuiner Ferran Adrià). "Intento cercar la musicalitat de les paraules, com la poesia de l'alta cuina catalana", i en posa un exemple bastant temptador: "formatge de tetilla amb melmelada de figues".

Tot plegat constitueix una mescla perfecte entre art gràfic i música i que guanya força gràcies a la perspectiva i a la "creació i destrucció" constants. Aquests ingredients es rectifiquen amb textos poètics i amb una sarcàstica presentació a taula. "A quina hora m'ha de fer vostè una cara nova? (A les quatre i mitja, exactament)", predica Ceràmica, si us plau, la cançó més 'èpica' del disc i que acaba amb l'emocionant "xut d'Iniesta gooool!!!".