Magdalena Aguiló, exdirectora de la Fundació Pilar i Joan Miró.

TW
10

Després de set anys i mig, ahir capvespre Magdalena Aguiló entrava per darrer cop al despatx de la Fundació Pilar i Joan Miró com a directora. El seu contracte finalitzà ahir, després de temps d'exposicions, polèmiques internes i projeccions exteriors. Tot i això, Aguiló és la primera directora de la Miró que surt "per la porta gran", com diu ella. Les sortides dels predecessors foren molt més mogudes. És l'hora de fer balanç d'anys de mostres, com la de Louise Bourgeois, Adolf Gotlieb, Miquel Barceló, com també de tendències 'transgressores' no absentes de crítiques.

Quan accedíreu a la direcció de la Fundació, feia gairebé dos anys que no hi havia director. Què us hi trobàreu?
Hi vaig començar l'abril de 2004 a pèl. Em vaig trobar el personal, però res més. Aquesta situació que es dóna ara, amb la meva finalització de contracte, és històrica. Malauradament, els altres directors sortiren enmig de grans crisis. Crec que avui, malgrat la crisi econòmica i les retallades que hem patit, deix l'any més o menys digne.

Fa set anys diguéreu que volíeu desfer el mite que la Miró és un centre problemàtic. Quins esculls us queden avui?
En aquests anys, públicament la Fundació només ha generat coses positives. He aconseguit anar-me'n per la porta gran. Ara bé, aquí dins hi ha un problema. El càrrec del director és complex, perquè has de fer equilibris entre un personal heretat (amb el qual n'hi ha que tens més afinitat que amb altres), a més dels polítics, la família i els òrgans de govern. Estàs enmig de tots i tu no tens el poder executiu.

Un dels vostres objectius és que la Fundació fos dinàmica. Creis que ho heu aconseguit?
No és un dels meus objectius, és un dels objectius de Joan Miró. Miró deia que la Fundació havia de ser un centre viu i dinàmic, un centre de reflexió sobre temes de la societat contemporània. Crec que en aquest temps hem fet bastant en aquest sentit. Almenys ho hem intentat. Me'n vaig amb la consciència tranquil·la. Tot i això, tenc por dels moments actuals.

Us referiu a la manca de pressupost?
Intuesc que es deixaran de fer activitats de la programació de la Fundació. Crec que s'anirà cap a un perfil de visites turístiques més que pel camí de les actuacions.

Quins temes us queden pendents?
M'hauria agradat deixar Son Boter sanejat i rehabilitat, però no ha estat possible.

Què s'ha de fer a Son Boter?
S'hi feren un seguit d'intervencions per a la protecció dels grafits, però és un tema que encara s'ha de resoldre. Pens que la solució hauria de ser trasplantar els grafits i tornar-los a col·locar. A més, s'ha d'intervenir l'edifici, reforçar-ne els trespols, arreglar-ne el sostre, etc. Tenim un pla, però no s'ha arribat a dur a terme per manca de pressupost.

Les inversions en infraestructura han estat importants?
Hem dedicat molts esforços a fer una presentació acurada d'aquesta Fundació. Quan hi vaig entrar, hi havia problemes de trespol, goteres -que encara no hem resolt del tot-, les barreres estaven tancades amb cadenes i els visitants havien d'entrar per un torn amb un vidre blindat. El primer que vaig fer fou obrir portes.

Què deixau tancat amb vista als tres mesos que queden d'any?
El primer serà una exposició lectura poètica d'Àngel Terron i Juan José Marcó, que es diu Geometria descriptiva. Hi ha també una mostra sobre la suplentació al món de l'art, comissariat per Jaume Simó Sabater, que ha patit moltes retallades, però l'hem salvat.

La manca de pressupost és el motiu d'haver-hi menys exposicions?
És cert que vaig esponjar les exposicions a tres mesos, però la Fundació ha fet molts altres projectes, com els tallers i les propostes socials i educatives. Deix publicacions importants sobre projectes expositius, com Miró-Sert, Miró-Portabella, Joan Miró. Evocació de la imatge femenina, etc. També férem el buidatge de tota la correspondència de Miró. Tot això són llibres que queden.

Què voleu dir?
No he fet una fàbrica de cataloguets, hem fet publicacions que aporten alguna cosa. Són coses de pes, en el sentit de la investigació. A més hem fet mostres agosarades, com Democracia, o la de Fontcuberta amb Bin Laden. Tot ha tingut una coherència d'aportacions en l'entorn de Miró. Hem fet coses que crec que a Miró li haurien agradat. També hem encetat un altre vessant de projectes de compromís amb el medi.

Uns projectes tampoc absents de crítiques per a segons quins sectors. Com ho argumentau?
El medi està molt lligat a l'esperit de Miró. Les iniciatives tant del pebre de tap de cortí com de l'hort ecològic i aquesta darerra sobre les figues s'emmarquen dins els objectius de la Fundació. Miró tenia un respecte absolut a la cultura mediterrània i aquest patrimoni immaterial.

No és barrejar temes inconnexos?
En absolut. És cultura i patrimoni. La cultura té registres molt amplis, m'agrada incidir en la part de cultura popular i interrelacionar-la amb altres coses.

Després de més de set anys, amb què us quedau?
Per sort, tenc una memòria selectiva positiva. Em vull quedar amb tot el positiu que he viscut aquí. Per exemple, m'enorgulleixo haver exportat els nostres projectes a fora. A Mallorca tothom importa projectes, però nosaltres els hem duit a l'exterior. No sols exposicions, sinó també produccions pròpies, com la de Miquel Barceló i la Miró-Portabella.

Quina és la relació actual de la família amb la Fundació?
Crec que és bona.

Com vós, també se'n va el director del Casal Solleric. Què trobau del fet que hi hagi majoria de polítics en el jurat que escollirà el nou director de la Fundació Palma Espai d'Art?
Em sembla que va contra qualsevol codi deontològic. Som membre de l'Associació de crítics espanyola de bones pràctiques, aquest jurat hi atempta directament.