Funambulisme

El punt de partida, la cara d'un bitllet de cent dòlars que es fa grossa i anuncia que comença l'espectacle, dóna la mesura que no estam davant un "voler i no poder". Com també és habitual en el grup que tant ens va fer riure amb 666, es tracta d'un seguit d'esquetxos i el primer és potser l'únic que s'inicia amb un tòpic. És la presentació dels personatges, però no passa d'aquí i a partir d'aquí és Yllana en estat pur, amb la gruixa de la sal en el seu punt, i a més a més vorejant el límit de la grosseria fàcil, però mai sense sobrepassar la línia. A dir ver, és com un exercici de funambulisme. Per suposat que uns esquetxos són millor que els altres, però el nivell és alt i, sobretot, fonamental, el domini del gest i de l'escenari per part dels quatre protagonistes -Fidel Fernández, Antonio Pagudo, Antonio de la Fuente i Luis Cao-, sense menysprear l'originalitat i la imaginació argumental. Em va encantar el número de les sabatilles hipersofisticades, el dels geos de cap a peus, el moment del cap desnucat brillant, que fins i tot em va semblar curt.

No queda més teatre i, per tant, cinema. Una pel·lícula que vaig anar a veure amb no poca il·lusió, Un cuento chino, de Sebastián Borensztein, protagonitzada per Ricardo Darín, que sempre és un valor afegit. Comença suggerent i acaba edulcorada. Entremig, un personatge que potser podríem qualificar de succedani de Jack Nicholson a Millor impossible (1997), de James L. Brooks. De fet, s'hi assemblen més coses que el personatge central, que naturalment Darín broda. Apunta amunt, però el tret li surt una mica baix.

P.S. El nomenament del Principal defineix exactament a quin prestatge tenen la cultura