Partim de la urbanització de Betlem, del vial denominat oficialment avinguda de Colon, que és la continuació de la carretera de la Colònia de Sant Pere, i que enllaça directament amb el camí que, cap al nord-est, condueix al caló de Ferrutx. A la dreta deixam el denominat 'poblat de pescadors' i entram en un vial abandonat, amb l'asfalt completament remogut i deteriorat. Pels costats hi creixen mates, argelagues i estepes llimonenques, a més de pins i càrritx. Just a l'esquerra, assetjada per la urbanització, es troba cala Mata. A tres o quatre minuts de l'inici, l'asfalt s'acaba definitivament i continua la via en forma de camí de carro. Prest arribam a un entreforc de camins. Cap a l'esquerra, un caminet que salva el desnivell del terreny condueix en davallada a na Clara, una platja d'aigua nítida, com suggereix el nom.
Des de la cruïlla de na Clara, continuam pel camí del Caló, cap a la dreta, entre bons exemplars de garballons i alguns pins esparsos. Passam el torrent de la Parada, mentre a la nostra dreta s'alcen espadats vertiginosos, amb el cim de la Talaia Freda (561 m) que en destaca, l'altitud més important de les serres de Llevant.
Els pins que guaiten al penya-segat ens retallen la vista sobre la platja de na Clara, que ara queda just davall la nostra posició. Més al nord, la vista travessa el blau de la badia d'Alcúdia i arriba a l'horitzó marcat pel cap de Pinar i, més enllà, per la silueta del cap de Formentor. Passam un xaragall i observam una paret seca transversal que puja pel costeret de la dreta, testimoni d'activitats agrícoles preturístiques. Just a l'esquerra, apareix un forn de calç, amb l'olla de parets irregulars. Camí endavant, a la dreta s'estén una comellarada ampla que separa la contrada muntanyosa situada entre la Talaia Freda i la Tudossa, rematada per una antena. Mentrestant, a l'esquerra es troba la punta del Barracar, que ens allunya momentàniament de la mar. Aviat apareix una construcció en ruïnes a la dreta, dita la caseta del Barracar, amb el portal rodó que en destaca. Pocs minuts més endavant, a la dreta ens acompanya una interessant canaleta que prové de l'anomenada font dels Porcs. Arran de mar s'estén la zona dita els Vells Marins Baixos, amb una platgeta de difícil accés, tancada per costers penya-segats de fràgil roca maresa erosionada que sovint s'esllavissa. Uns brancals de ciment armat ens fiten l'estret dels Vells Marins, amb un penyal de roca llisa que s'estimba damunt el camí a la nostra dreta, mentre el fondal de l'esquerra s'aboca a la mar.
L'estret dels Vells Marins ens franqueja el pas a contrada dita els Vells Marins Alts. Just després, hi ha la cova marina dita també dels Vells Marins. A la vora, hi ha també la cova de l'Arrel. La vista ara ens mostra la carena nua i els costers deforestats de la Talaia Moreia, retallada en el blau del cel. El camí, sempre de carro, ample i prou planer, presenta sovint un sòl arenós i de marès mig desfet. El caló de Ferrutx, dit simplement el Caló, es mostra ja molt proper. A la dreta observam dues barraques rústiques, de tipologia de roters, denominades la Caseta dels Carabiners. Passam per un pinaret i immediatament ens trobam al capdamunt del Caló, amb la punta homònima que separa el Caló d'una platja de perímetre amb tendència semicircular denominada la Platjola. Més enllà, encara més al nord, se situa la raconada anomenada na Picarandau. El Caló inclou un petit espigó o moll per a embarcacions de pesca o d'esbarjo, amb norais rovellats i un far semiruïnós, gairebé caigut. Una escaleta vora una petita construcció abandonada i el seu escar permet davallar a la platgeta del Caló.
El pare Rafel Ginard, a l'obra Croquis artanencs, de 1929, esmenta evocadorament el camí i el Caló: "Anam vora, vora la mar, que aquí hi té la ribera molt alta i el cap ens roda just guaitar-hi... Petites cales ombrejades de pins on la mar s'adorm sobre coixins d'alga molsosa, sojorn de sirenes i de pau quan la mar no està inflada i prenyada de tempestat. Ens surt a l'encontre un penyal faixat de groc que vessunya pels crivells o, millor, plora contrit, ple de regalims silenciosos. Té ço que els ascetes en dirien do de llàgrimes. El caminoi és dolent i reblit de macada... Arribam al Caló. El sol cau de gairell i l'aigua espurnejant se reinfla dolçament amb un pantaix solemne de monstre adormit, allargassat dins aquesta bella cala que el marès circumda. Ens acostam fins a devora les ones joguineres que es comencen a enflocar de borrallons d'escuma i veim unes xarxes o almadraves calades, parany on hi troben la mort milers de peixos... Ve una barca i els rems, degotant de pedreria, a cada cop, trenquen el mirall de les aigües i li obrin un esvoranc; mes, al punt, s'hi posa un remolí de bambolles i la nafra queda guarida...".
Del caló de Ferrutx tornam enrere pel mateix camí i arribam novament a la urbanització de Betlem, on acabam la passejada. De retorn ja en vehicle, entre la urbanització de Betlem i la Colònia de San Pere, podem fer una returada a Caloscamps (dit sovint Caloscans), on podem tenir un record per al poeta recentment desaparegut Bartomeu Fiol. Amb el poemari Calaloscans, publicat l'any 1966, inicià el seu trajecte poètic. Un dels poemes del recull diu:
No ens mourem d'aquí -tu ho saps ben cert-, // a aquesta riba atansats, abocats a la ventada, // als nords de la pluja i als silencis de l'asfíxia // -tossuts, tossuts, tossuts, arruixats, sorruts i llords // i tot el que vulgueu-,// sense un ben establert salconduit // amb molt pesats segells, regalimosos, // on, amb claredats de sang, estigui escrita// tota la veritat, lletra per lletra.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.