El caramull del podi

Suposo que era obligat iniciar el retorn amb la darrera pel·lícula de Pedro Almodóvar, La piel que habito, que crec que es tracta d'una mena de terror intel·lectual amb el valor afegit del retorn d'Antonio Banderas, des de Hollywood, ni més ni menys. Devia tenir poca feina. De qualsevol manera, el que és cert i segur és que ha copat totes les portades de tots els diaris, suplements i revistes especialitzades. Com sempre. Li hem de reconèixer al manchego aquesta capacitat per generar expectació. A partir d'aquí, que aquesta expectació es converteixi en acceptació ja és més discutible. Per situar-nos, cal dir que m'agradaren Matador i Àtame i gairebé totes les comèdies, com per exemple Volver. Si hagués de fer un rànquing de les que no m'han agradat, que no són poques, La piel que habito faria caramull al podi. Crec que l'únic que se'n pot salvar és, com sempre i sense excepció, la música d'Alberto Iglesias. La darrera criatura d'Almodóvar és des de pretensiosa fins a transcendent, encara que això rai, si la qualitat de les imatges o l'originalitat de l'argument fos capaç d'apaivagar els adjectius ressenyats. Però no hi ha un pla en el qual no es noti la càmera, de tal manera que resta qualsevol possibilitat de donar credibilitat o realisme a la seqüència, per no parlar de la interpretació tant de Banderas com d'Elena Anaya. Pel que fa a l'argument, vol contar tantes coses i circumstàncies, sense un fil conductor, que no interessa gens ni mica cap d'elles. El que ha aconseguit és que una pel·lícula de terror s'hagi convertit en una pel·lícula d'horror, sobretot per a l'espectador.