Grec, per morir ofegat

La primera, que ja no hi havia localitats per veure la versió de La flûte enchantée de Peter Brook i vaig partir cap al Romea, indispensable per a la meva condició de "bieitista", per veure Voices, una mena d'oratori passat pel sedàs de Marc Rosich i Calixto Bieito on podem trobar la música de Bach, de Fauré, de Nick Cave, de Tom Waits i els textos de Gil de Biedma, Primo Levi, Cesare Pavese -magnífic el Vindrà la mort i tindrà els teus ulls-, entre molts d'altres. Cap d'ells no es faria mereixedor del qualificatiu d'optimista. Com qualsevol dels espectacles de Bieito, mai no és fàcil i sempre ambiciós, artísticament ambiciós. Per afegitó és en danès, sobretitulat en català, per fer-ho tot una mica més difícil. Carregat, conceptualment transcendent, per ventura massa, i això li elimina qualsevol possibilitat que intervingui el vesant participatiu de l'espectador. Si ho hagués de qualificar amb un sol adjectiu, diria que desigual. Moments d'intensitat màxima, sobredosificat.

Fora de França és més fàcil veure Chéreau dirigint una òpera que una obra de teatre. Per tant, un altre esdeveniment amb el valor afegit que es tracta de la primera que dirigeix en anglès. A Jon Fosse, diuen que el nou Beckett, coautor, tampoc no és fàcil arreplegar-lo fora del seu cau. I am the Wind potser ho és una mica, beckettià. Dos personatges amb un punt d'absurd quotidià. Un nàufrag i el seu salvador, parlant del destí i la capacitat de decisió de l'espècie humana. S'inicià amb un flash back que fa que fins al final es mantingui la tensió, sense saber ben bé en quin temps s'està desenvolupant l'acció. A sobre una barca, un estri hidràulic i moltes tones d'aigua. Espectacular i precís. Els dos protagonistes, de primeríssim nivell, potser dels joves millors que hagi vist mai. La resolució fot mà a l'evidència. Llàstima.

Desaparecer, més Bieito. Acomiadament del director del Romea, amb textos d'Edgar Allan Poe. Música de la mallorquina Maika Makovski sobre l'escenari i la veu de Juan Echanove. Guanyà per golejada, ella. El corb és rodó a tots els nivells, mentre que el meravellós El gat negre es fa llarguíssim, sobreactuat i si a sobre saps com acaba... M'agradaria parlar-ne més. La gran decepció, Esperant Godot, de Beckett, dirigida per Joan Ollé. No basta un bon text. El problema són les referències i les expectatives. No en cobreix cap de les dues. Ni sal ni espècies. Ni han trobat els personatges ni han donat to a les paraules. Tot plegat, un petit desastre.

PS: Si són veritat els rumors que circulen, que per favor tanquin el Principal.