El desequilibri de les modes

A l'ombra dels grans fenòmens de la música cantada en català, de les xifres de milers de discos venuts i contractacions per unanimitat als festivals d'estiu, trobam altres propostes que fa temps que estan intentant quallar, madurar a cada passa, però amb menys fortuna. Un clar exemple són L'équilibriste, grup sorgit de les cendres de Joan Toni Skarabat fa prop de tres anys com a resposta a la incomoditat de la indústria musical establerta.

Les relacions desafortunades amb mànagers i discogràfiques es tradueixen en un malentès entre interessos d'uns i altres que sempre perjudiquen la banda. D'aquesta ràbia desbocada va néixer Què en saps tu de bicicletes i parafangos?, publicat de manera accidental pel segell català Flor y Nata, encara que costejat íntegrament per la formació. Abans però, no es cansaren de presentar les seves cançons per nombrosos concursos musicals tant a Mallorca com al Principat, on quedaren finalistes del Enganxa't a la música (2007). Els concursos, però, tampoc no són el fort de L'équilibriste, que sempre han hagut de parar l'esquena i rebre el copet.

El primer disc sona a continent americà, amb evidents influències de guitarres a l'estil Band of horses i Wilco, amb lletres agressives i pessimistes i amb una molt bona combinació de tempos i arranjaments. Això no obstant, tot i les bones crítiques rebudes arreu, sembla que el disc no hagi trobat el lloc que es mereix. Ja els passà el mateix amb el primer disc de Joan Toni Skarabat. Quan el fenomen del rock català feia les darreres passes, ells van aparèixer amb una proposta diferent. Però la incompatibilitat amb la moda imperant féu que tant Deixalles en un món estàndard (Blau/Discmedi, 2001) com el segon disc quedassin amagats, acompanyats per bandes com Glissando, que des del Principat també demanaven a les totes un canvi de paradigma en la música en català.

Després d'uns quants anys d'incertesa sobre la música feta en la nostra llengua, amb Antònia Font completament al marge de totes les modes i com a únic representant amb una carrera musical sòlida, comença a forjar-se el pop català de la mà de Mishima, Manel i Els Amics de les Arts. Pel camí, però, quedaren sense cap tipus de reconeixement discs com el dels joves barcelonins Albaialeix i els que apareixien després, com és el cas de L'équilibriste, que quedaren eclipsats per la nova moda. I és que L'équilibriste s'allunya del discurs de la quotidianitat i aposta per un estil menys popular, però que tracta un ampli ventall de temàtiques, des d'un punt de vista crític, tant personal com social.

Que sea la última vez que te veo con una silla volando és la frase que dóna títol al nou EP de L'équilibriste, compost per sis cançons que fugen de la fosca pessimista del primer treball, un punt i a part després de la pressió per marcar distància amb els anteriors projectes. Amb tranquil·litat, sense cap pressa i amb ambició realista, els mallorquins han posat a disposició del públic un treball gravat, produït i publicat per ells mateixos. Una tornada als orígens de la música independent, amplificada pel potencial d'internet i la distribució on-line. En qualsevol cas, acceptar aquesta nova realitat dóna maduresa a les noves cançons, que aposten per una producció més arriscada, detalls instrumentals, però que conserven una construcció més intuïtiva, natural.