La torre d'en Valls i el pou del Lleó

Aquests dies de primavera avançada, us proposam una bella excursió pel litoral llevantí d'Eivissa. Es tracta d'una excursió curta (dues hores, a tot estirar), en general fàcil, tot i que amb un tram final que circula fora camí.

La ruta s'inicia vora el restaurant situat davant cala en Boix, a la qual arribam des de Sant Carles de Peralta per una carretera pròpia ben senyalitzada. Aquesta cala té un poc més de 150 metres de llargada per uns 18 d'amplària i ens regala una arena prima i daurada. Els límits són la punta d'en Miquel Toni al sud i la punta del Pinot a xaloc, aquesta darrera ben apenyalada.
Des del mateix aparcament del restaurant arrenca la ruta. Just per darrere hi circula un camí pel qual seguirem cap a l'esquerra. A pocs metres, un nou camí neix a la dreta. Deixa una casa a l'esquerra i assoleix un creuer devora unes mates. Just a la dreta (llevant), vora una paret seca, parteix un carrerany que avança a frec d'una paret. El terreny ascendeix lleugerament i al cap de poc es decanta del sembrat i s'enfila pel pinar de la falda del puig d'en Mestre. Aquí cal anar una mica alerta per no perdre'n el traçat. Sens dubte, un dels elements que ens cridaran l'atenció seran els cocons i la bassa allargassada ubicada al bell mig del carrerany.

La ruta supera un coll i baixa ràpidament cap a l'altre coster. Llavors desemboca en un camí de carro, on cal continuar cap a l'esquerra. Aquest curt tram voreja un altre camp amb ametlers escampats. La nostra tirada aboca al camí que, del pou del Lleó, puja a la torre d'en Valls. Pujam lleugerament fins a trobar un nou sementer i el flanquejam per la dreta. Abans d'enfilar la pujada definitiva, val la pena gaudir d'una primera vista damunt la bellíssima l'illa de Tagomago, coronada per un cim de 115 metres d'altitud. Des d'aquí, després d'una curta però esforçada pendent, s'assoleix la plana on s'alça la torre d'en Valls. Fou bastida en el segle XVII amb la finalitat de vigilar i alertar dels continus desembarcaments que sofria la costa eivissenca.
Després d'haver gaudit d'aquesta magnífica mostra d'enginyeria militar, la pròxima fita és arribar a la cala del pou del Lleó. L'opció més fàcil és davallar per la pista, encara que aquí ressenyarem la ruta litoral, molt més bella i esportiva alhora. Per la part posterior de la torre arrenca un tiranyó que baixa a la mar. En un primer moment, el traçat serpenteja entre algunes mates, amb Tagomago com a marc de fons.

A mesura que davallam, el terreny esdevé més i més irregular, encara que ben conduït per un bon estol de fletxes blaves. Aquí, tots els interessats en geologia o, simplement, amants de les textures tindran una bona excusa per aturar-s'hi. El paisatge també paga un returament, ara amb el protagonisme de la punta Grossa de fons.

Encara amb el territori accidentat, superarem una caleta en forma de ferradura orientada cap a la punta de les Eres Roges, identificable pel perfil geperut. Un cop passada, avançam amb més tranquil·litat, entre fites de color i monjoies de pedra. Més endavant superam una "anciana" paret seca, just rere la qual s'obre una caleta força singular. Es tracta d'un tall natural del terreny, possiblement un temps unida per la part superior mitjançant un pont de roca. Solen acudir aquí els amants del recer i de la sonoritat del silenci.

A partir d'ara, el territori torna més i més amable. Som a pocs minuts de la cala del pou del Lleó, per a molts una destinació estiuenca imprescindible. Tot i això, amb aquest topònim es coneix tot el conjunt litoral que puja cap a tramuntana. La part de la nostra costa ve farcida de casetes i varadors, alguns precedits per una humil porxada. La costa mostra aquí terres de tonalitats rogenques barrejades amb afloraments de roques negres i gratalloses, cosa que ofereix a la vista una subtil barreja de contrastos. Durant l'hivern, pescadors roquers i cercadors d'alga solen ser els únics visitants d'aquestes costes "brillants, emperesides, / al diminut assalt de l'ona i de l'oreig", tal com cantà l'il·lustre poeta Villangómez.

Una ràpida ruta interior comunica el pou del Lleó amb cala en Boix, cosa que, evidentment, ens evita un bon tram de carretera. Cal agafar el camí principal d'accés a la cala en direcció a Sant Carles i, al cap d'uns pocs metres, continuar a l'esquerra per un camí de terra. Llavors, voltam de nou a l'esquerra i, després d'una ziga-zaga, sortim al primer tram de la ruta, vora el carrerany que puja cap al puig d'en Mestre. D'aquí sortirem de nou devora el restaurant de cala Boix, on posam fi a aquesta breu però contrastada ruta.