Miquel Àngel Raió recorda la seva mare

Unes ulleres japoneses d'aviador es converteixen en el símbol d'una tràgica coincidència: la vida quotidiana amb una pèrdua familiar. El dramaturg i cineasta Miquel Àngel Raió rebé les lents fa un any a Mallorca com a present mentre assajava el muntatge teatral Els accidents del Petit Príncep, els mateixos dies en què la seva mare era en un hospital a causa d'un càncer que no superaria a 59 anys. L'artista ha decidit sotmetre's al dictat de les pulsions creatives amb tota aquella vivència sensible i rodar Habitació verd pàl·lid 119, a mitjan camí entre el documental i el videoart.

"Els qui ens dedicam a la creació ens hem d'enfrontar al fet que la vida quotidiana continua, neixi un fill o mori algú important, i anam a rodar", exposà Raió, qui qüestiona si "en aquestes condicions té sentit continuar filmant". Preocupat per l'experimentació, el director indicà que "les lleis de la narrativa parlen de tres parts -inici, nus i desenllaç-, però jo m'he centrat en el díptic, menys habitual, perquè vull explicar que un esdeveniment tan terrible comença en alguna part, però no té desenllaç".

Per Raió, "el valor terapèutic del projecte és l'obligació de tornar a començar; per això, la darrera part es basa en un infant". A més, afegí que "he fixat els límits en el rigor intel·lectual transversal amb pensadors que ja han passat per coses semblants, com Simone de Beauvoir". Del fet de documentar la mort de la seva mare, Maria Martín, col·laboradora del Grup Serra durant vint anys a la delegació d'Inca, Raió digué que "la temptació immediata quan passa una desgràcia és deixar de crear, però l'art és catàrtic perquè una de les seves funcions fonamentals és la identificació i permet el descobriment".

L'autor no ha volgut usar en la pel·lícula el nom propi de la persona desapareguda per "despersonalitzar la peça i dotar-la d'una certa abstracció". Al guió, que el director defineix com "un assaig en imatges", Raió afirma que "la mort no és en si mateixa un tema d'excepcional interès, però ho és, tal vegada, immergir-la en la idea del dol". Allà, s'hi situa l'exercici retòric de Raió per dotar el resultat d'una "inquietud universal a la qual segurament ha de tendir tota obra d'art".