“L'intent de fer un teatre nazi de debò va ser un fracàs”

El teatre durant el nazisme és el títol de la conferència que el professor i investigador britànic John London oferí ahir a la seu de l'Escola Superior d'Art Dramàtic de les Illes Balears (ESADIB). Es tracta d'un tema tan dramàtic com apassionant, amb molts de racons encara per il·luminar.

Es pot parlar d'un teatre nazi? Quins en serien els trets fonamentals?
El debat encara dura. L'intent de fer un teatre nazi de debò va ser un fracàs. Els nazis inventaren un gènere dramàtic, el thingspiel. Va ser un gran projecte que implicava la construcció de més de 200 teatres (al final, només en foren 40) a l'aire lliure. Fou un teatre a gran escala. Es representaven obres escrites per a aquest tipus de teatre, els locals del qual s'anomenaven thingstätte.

Per què fracassà el projecte?
Econòmicament, la cosa no funcionà. L'acústica dels thingstätte no era l'adequada. La temporada era molt limitada a causa del temps. Ideològicament, també fou un fracàs. Les peces tenien totes la mateixa trama: començaven amb una mena de guerra que feia referència a la I Guerra Mundial; després, passaven a una època de decadència, que era un retrat de la República de Weimar; i al final hi arribava un heroi, que s'entenia que era Hitler. Eren trames sense interès dramàtic.

Com acabà tot?
Els nazis abandonaren el projecte després de tres anys. El 1936, el ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, va prohibir l'ús del terme thingspiel. Fou un gran fracàs. El que sí que va anar bé va ser un tipus de teatre historicista, amb una ideologia nacionalista (no sempre nazista), que existia abans de 1933, quan començà el règim. També funcionà el teatre d'evasió i diversió. Si això implica un teatre ideològicament compromès, aquesta és una altra pregunta. La realitat fou que, fins a la tardor de 1944, els teatres eren plens. I la majoria eren estatals. En aquest sentit, es podria parlar d'un teatre ideològicament nazista que sí que funcionava.

S'hi poden establir trets en comú amb altres règims totalitaris, com ara el franquisme?
Vaig trobar un article d'un hispanista alemany del 1935 (quan se celebraven els 300 anys de la mort de Lope de Vega) en què es parla de l'acte sacramental i del seu significat. Hi ha una retòrica anticatòlica, perquè els nazis eren antireligiosos, però s'hi equipara l'acte sacramental (escrit per al dia del Corpus) amb la celebració de l'arribada al poder del nazisme. Equival al thingspiel. També hi havia lligams amb professors a l'Estat espanyol, sobretot després del 39. Hi va haver visites de companyies d'òpera de l'Alemanya nazi. El 1939, es firmà un contracte cultural entre els dos països. Hi va haver contactes, encara que ideològicament no es pot comparar un règim oficialment religiós amb un altre que oficialment és ateu. L'element racista tampoc no funcionava, fins a un cert punt, a l'Estat espanyol.

Quins eren els autors teatrals de capçalera del règim nazi?
El primer lloc és per a Schiller, que era alemany. El nazisme fou gairebé l'única època del segle XX en què Schiller fou més popular que Shakespeare, que ocupa el segon lloc. En els dos casos hi va haver moltes contradiccions i canvis de política. Per exemple, el Guillem Tell de Schiller, que havia estat molt popular, fou personalment prohibit per Hitler, perquè es va adonar que la trama és la justificació de l'assassinat d'un tirà. En el cas de Shakespeare, hi havia elements que en feien difícil una interpretació nazista. Per exemple, en El mercader de Venècia es va haver de resoldre el fet que la filla del jueu Shylock es casàs amb un cristià, una cosa totalment prohibida en el nazisme. Els canvis mostren una mica la tensió que es visqué amb la imposició d'una ideologia fixa molt concreta.

Hi va haver obres crítiques, encara que fos entre línies?
És un tema difícil. Alguns actors que actuaren en obres comunistes durant la República de Weimar després hi varen quedar i varen treballar en el teatre nazi. Si després varen fer un teatre d'oposició, és difícil d'explicar. En podem trobar casos concrets. Hi va haver un muntatge, l'any 37, del Ricard III de Shakespeare en què l'actor protagonista s'assemblava a Goebbels pels gestos i la manera de caminar. Alguns soldats anaven gairebé vestits com els membres de les SA. L'obra té, a més, la ressenya d'un crític que parla de l'abús del poder. Tot això, en conjunt, dóna la idea d'un intent d'oposició. És un tema molt delicat, també, perquè el Govern prohibí la crítica l'any 1936. Això no va funcionar. En aquest sentit, sí que es pot trobar oposició en un gran teatre. El que no hi havia és gens de teatre comunista amagat. Hi havia tocs i bromes al cabaret, sobretot amb un artista que es deia Werner Finck, que va fer paròdies de la ideologia nazi.

I als camps de concentració?
El teatre d'oposició més pronunciat ideològicament va tenir lloc als camps de concentració. Cada camp tenia teatre: subterrani, il·legal, oficial... En cada camp hi va haver una orquestra oficial, perquè així ho marcava la llei. En alguns hi va haver molt més. Només s'han trobat fragments d'obres i gairebé no n'hi ha textos. Són coses que han sobreviscut fins ara. Aquí es pot parlar d'un teatre d'oposició.

Què quedà del teatre nazi després de la caiguda del règim?
Les obres clarament ideològiques foren censurades. Alemanya va ser un país ocupat, amb els sectors francès, soviètic, anglès i americà. Els americans i els anglesos feren llistes d'obres recomanades. En el cas de Baviera, el censor americà elaborà una llista amb títols com Nit de Reis, de Shakespeare, i El alcalde de Zalamea, de Calderón, obres que ja s'escenificaren durant el nazisme. O no en varen saber prou o es tracta d'una continuïtat inevitable. La majoria d'autors varen continuar treballant. També tornaren molts d'exiliats. El cas més conegut és el de Bertolt Brecht, que tornà a fer feina amb gent que havia viscut i treballat durant el nazisme, com ara Erich Engel i Caspar Neher. No hi va haver cap teatre nazi després del nazisme, però sí que hi hagué una certa continuïtat pel que fa a les persones i als artistes.