Pujada a l'ermita de Ferreries

Partim de davant l'església parroquial de Sant Bartomeu de Ferreries. El camí d'accés se situa al cantó oriental del poble, concretament en el carrer de Son Granot. Baixam pel carrer de Sant Bartomeu i després cal prendre pel de la Font. Des d'aquí, vorejant el passeig cap al nord, es troba el pont que du cap a unes escales instal·lades al final d'un cul-de-sac, dit ell carrer de Son Granot.

Les escales de formigó representen l'inici real de l'excursió. Els graons desemboquen en un caminet que ens deixarà en una plana, fresca i ben ombrívola, que durant l'hivern rep els excursionistes amb una mica d'aigua embassada. Les condicions del terreny apunten que no fa gaires anys que aquest terreny sofrí una esllavissada. Per això, cap a la dreta parteix un tiranyó que envolta la clotada i passa per damunt, fins a un carrerany molt més ample. D'aquí inicialment continuam cap a l'esquerra (nord).
Aviat el camí pren coster, perfila un tancat revolt a la dreta, gairebé per damunt els darrers edificis del nucli urbà del poble. Aquí es localitza el primer dels missatges pintats pels fidels sobre les roques que acompanyen tota la pujada al templet. En el primer es pot llegir dins un cercle 'Devots cristians'.

El camí és ample i rogenc a causa de la presència majoritària de la pedra d'esmolar. Ombregen i alhora acompanyen la ruta pins (Pinus halepensis), alzines (Quecus ilex), càrritx (Amphelodesma maturitanica), mata (Pistacia lentiscus), estepa blanca (Cistus albidus) i estepa joana (Hypericum balearicum) i fins i tot algunes arboceres (Arbutus unedo), entre moltes altres. Dins l'ombra es revela el següent missatge: Refugi dels pecadors.

El camí remunta en clara direcció sud, ben definit i amb el puig de Son Marcer que guaita per damunt la boscana. El ferm apareix parcialment formigonat per al bon accés de vehicles tot terreny. Llavors la ruta tomba lleugerament cap a xaloc, el que permet albirar novament l'ermita coronant el cim. Una nova roca recorda: Reina del cel.

El rost se suavitza lleugerament, surt a una breu planícia on queden dempeus les restes d'una barraca. Poc més endavant, localitzam un llisar de roca formada casualment per acumulació de blocs, on un temps hi hagué un altre cercle amb un nou missatge devot, encara que avui es troba pràcticament esborrat. Ens trobam pels volts de la cota 133 metres. Des d'aquí, encara que parcialment, podrem gaudir d'unes primeres vistes damunt la vila de Ferreries.

Un poc més endavant, vora una paret seca pràcticament envaïda per la vegetació, el camí tomba cap a gregal i s'enfila directament cap a l'ermita, que ens queda just al damunt. L'entorn cada cop és més clar i obert. Els darrers metres del camí, a causa del coster, tornen a mostrar restes de formigó.

L'ermita fou bastida en època recent, concretament el 1954. Es troba alçada dins un espai tancat de mur de pedra en sec, aplanat i amb un portelló d'accés. L'edifici s'aixeca sobre un sòcol i presenta una estructura ben simple: és de planta quadrada, amb una coberta a quatre vessants, damunt la qual se situa sobrealçada a mode de llanterna una petita torreta on hi ha practicades, una per cada cara, quatre ulls de bou. Remata l'estructura una creu. El portal s'obre al costat de ponent, davant la carrera; és de llinda i amb una porta de reixa i vidre. Als peus, a la dreta, resta la inscripció d'exaltació mariana Ave Maria, que reforça la imatge del Sagrat Cor de Maria que acull l'ermita, inserida dins una fornícula rodejada de flors.

A l'extrem occidental de la plana, se situa un coll d'aljub de secció quadrangular i emplanquinat; conté un bastiment de ferro doble, amb rematament mitxilini, força bell. Des d'aquí, les vistes de Ferreries i dels voltants són privilegiades, un regal: hi podem gaudir també dels pujols de les Marines, de l'inici del torrent de Son Granot -el qual més avall acaba en el de Trebalúger-, les terres altes de Son Marcer, el puig de la Font Rodona, el Rafal Roig, el Toro, les Corones, el camí de Sant Patrici, etc.
De retorn a la realitat, per la part posterior de l'ermita, arrenquen unes escales que porten fins a un petit refugi, perfectament integrat en l'entorn, no sols pels materials emprats, sinó perquè es troba parcialment entre afloraments de roca. Les escales davallen fins a una taula de pedra, tot sota alzines i tranquil·litats. Per la part posterior, unes altres escales pugen per un camí nou fins a la carena de la muntanya, per on tornam al templet.