“No em consider un bon cantant”

El suec Jay Jay Johanson (Trollhättan, 1969) torna a terres mallorquines i ho fa com la primera vegada, dins el marc del festival Alternatilla. Més que un músic, Johanson és un home-orquestra, que es mou entre diferents estils com un peix dins l'aigua: des del trip hop dels seus primers treballs, amb tocs de jazz i de bossa nova, passant per l'electroclash i acabant en Spellbound (2011), el seu darrer disc, un treball en el qual la seva particularíssima veu es converteix en la gran protagonista dins unes atmosferes intimistes que Johanson sap recrear com ningú. No serà fins al proper dia 28 d'abril quan es pugui escoltar aquest disc en directe. El concert tindrà lloc a partir de les 22.00 hores en el Claustre de Sant Domingo de Pollença.

Estau content de tornar a Mallorca?
El primer concert que hi vaig fer fou meravellós (Johanson tocà en el Teatre de Lloseta el 15 de maig de 2009). Em va sorprendre molt positivament. La imatge de Mallorca a Suècia és típicament turística, i jo no havia estat mai a l'Illa abans de la meva actuació. Va ser molt bonic venir-hi per primavera perquè encara no hi havia tants turistes. El teatre era molt agradable i el públic, també. Tinc un record molt bo d'aquell viatge. De fet, he trobat teatres molt especials a tot l'Estat. Ni a Suècia ni a Alemanya no hi ha espais semblants.

Com recordau el concert?
El que més en record és precisament com era de bonic el lloc i el gran públic que m'hi vaig trobar. El proper concert serà en un escenari diferent i també serà una actuació que no tindrà res a veure amb l'anterior.

Parlem d'Spellbound (embruixat, fascinat), el vostre darrer treball. Per què aquest títol?
De vegades, quan faig un àlbum sé com es dirà molt aviat, a l'inici del procés creatiu. En aquesta ocasió, el títol va arribar ben tard. Una de les darreres coses que faig fer d'aquest disc foren els arranjaments de la cançó Dilemma. Vaig escriure-la al principi del procés, però la gravàrem més tard. Quan vaig entrar a l'estudi per enregistrar Dilemma, havia llegit molt sobre vodú i en els arranjaments vaig estar inspirat per la monòtona percussió del vodú. Quan vaig llegir sobre aquestes pràctiques, sempre sortia la paraula spellbound, que també és el que voldria que li passàs a la gent amb el meu disc, que en quedàs embruixada. Crec que és una paraula molt forta que defineix molt bé el projecte sencer.

És un disc en què la vostra veu pren molt protagonisme...
Volia que Spellbound fos un treball en el qual la veu fos de veritat l'instrument més important, que no s'amagàs darrere cap altre so. La veu és realment el centre d'atenció. És la primera vegada que la meva veu ha jugat aquest paper a la meva música. Mai no n'he estat orgullós. De fet, no crec que sigui un bon cantant. Però en aquest treball he pogut experimentar com arriba de lluny.

Teniu una trajectòria musical que es remunta a l'any 1996 amb Whiskey. Com veis quinze anys després la vostra evolució com a creador?
Veig dues parts en el meu treball, amb un projecte un poc a part enmig. Whiskey (1996), Tattoo (1998) i Poison (2000) formarien una espècie de trilogia. Aquests discs estan enllaçats un amb l'altre. Les gravacions es van fer amb el mateix tipus d'instruments i de músics, utilitzant molts de samplers i caixes de ritme. Després vaig decidir intentar qualque cosa més, amb Antenna (2002) i Rush (2005). Aquest fou un projecte a part, d'àlbums rítmics. Canviar era una cosa que necessitava fer.
Després, vaig tornar al mateix estudi i amb els mateix músics que amb Whiskey, Tattoo i Poison, però aquesta vegada vaig voler que fos sense samplers ni caixes de ritme. Així, vàrem començar a gravar The Long Term Physical Effects Are Not Yet Known (2007), que consider l'inici d'una segona trilogia a llarg termini, que passa per Self-Portrait (2009) i acaba en Spellbound. El treball que vaig començar amb Whiskey és més fosc, obscur i difícil. Amb els tres darrers discs he agafat la direcció contrària. He volgut ser menys dur, més sensible. Amb Spellbound he enriquit el final d'aquesta trilogia, perquè he aconseguit enllestir alguna cosa diferent.
De fet, el primer single del disc, Dilemma, és tota una declaració d'intencions...
La darrera cançó que vàrem enllestir de l'àlbum fou precisament Dilemma i crec que aquest tema és possiblement una suggerència sobre la direcció que prendré en el futur: una música més dura, amb més bateries, més percussions...

Si haguéssiu de triar alguna de les vostres cançons, quina seria?
Hi ha un parell de temes que no puc deixar de tocar als concerts. Un d'ells és 'Far away', de Poison. Aquesta cançó està molt a prop del meu cor. Després hi ha Girl that I love is gone. El meu heroi en la música i la influència més gran en el meu treball és, sens dubte, Chet Baker. Intent no estar molt influenciat per aquest home, però en un parell d'ocasions he estat definitivament marcat per ell. Girl that I love is gone i Far away són un tribut al meu heroi, Chet Baker. Em sent molt orgullós d'aquestes dues cançons.
Un altre tema que em va satisfer molt quan el vaig escriure és Only for you. El que em fa encara més feliç en aquest cas és que és una de les preferides del públic. Quan la vaig escriure vaig pensar que el públic no l'esmentaria, que no arribaria al cor de la gent; però al final s'ha convertit en una de les cançons més escoltades de les que he fet, i també de les que més demanen en els meus concerts. Una de les que pens que és molt personal s'ha convertiti en una de les més populars.