Molta església i pocs parroquians (1946)

"L'església era gelada i feia olor de cera i de pols rància. Era un temple gran, massa gran per a la seva congregació de feels, en estat ruïnós i mig buit. Uns quants bancs, reunits en tres illots, ocupaven la meitat anterior de la nau central, i passats els bancs, grans extensions de lloses nues, sobre les quals unes poques inscripcions mig esborrades indicaven l'emplaçament de velles tombes. Sobre el presbiteri, el sostre era visiblement bombat; al costat del caixonet dels donatius per a les obres de l'església, dos trossos de biga mil cops foradada acusaven tàcitament l'enemic mortal de la cristiandat: la corcadura. Una llum pàl·lida es filtrava pels anèmics vidres dels finestrals. A través de la porta sud es veien un xiprer malalt i les branques d'un til·ler, grises dins l'aire sense sol i oscil·lant desmaiadament. Com de costum, només una persona esperava la comunió: la vella Miss Mayfill, de The Grange.

L'assistència de feels a la Sagrada Comunió era tan escassa que el rector no podia comptar ni amb infants que l'ajudassin, exceptuant els diumenges matí, quan als nins els agradava exhibir-se al davant de la congregació, vestits d'escolà. Dorothy avançà vers els bancs i es col·locà rere Miss Mayfill, decantà el coixí i s'agenollà sobre la pedra nua, en penitència per algun pecat del dia anterior. El servei estava començant. El rector, amb sotana i sobrepellís curt de fil, recitava les pregàries amb una rapidesa rutinària, però amb veu prou clara -ara que tenia ben col·locada la dentadura- i curiosament inexpressiva. La seva cara, envellida, displicent, pàl·lida com una moneda de plata, mostrava indiferència, quasi rebuig. Semblava dir que aquell era un sagrament vàlid i que era el seu deure administrar-lo. Però que no havien d'oblidar que era només el pastor, no l'amic. Que com a ésser humà no li agradaven gens... Progett, el sagristà, home de devers quaranta anys, de cabells grisos arrissats i rostre roig i turmentat, havia romàs dempeus pacientment, sense arribar a comprendre'l, però respectuós, tocant una campaneta que es perdia entre els seus dits gruixuts i envermellits."

George Orwell (1903-1950) parla dels dies d'ahir i el que n'explica es podia traslladar fàcilment a les dates que estam vivint, amb la crisi de les religions. Satíric sobre la societat, crític del puritanisme hipòcrita, Orwell ens mostra flaixos recollits de la pròpia experiència. Les implicacions ideològiques i polítiques que amaren bona part de la seva obra es troben, en certa manera, absents en aquesta novel·la angry que du per títol A clergyman's Daugther, on ens conta com la filla d'un clergue fuig de la llar paterna a causa d'una frustració economicosexual. Es mou per Londres, s'escaliva del món exterior i retorna a ca seva cap baix.
Jo diria que Orwell, amb arguments com aquest, escandalitza els escandalitzadors.