Vides al límit

A partir d'aquí, l'espectador també és segrestat per una història en la qual l'instint de supervivència provoca que els personatges s'enginyin perquè la desesperació no els guanyi la partida. És important destacar-ne que aquest no es un drama de tipus polític. El segrest és el pretext per parlar de les persones i veure que dins tots els éssers humans hi ha coses meravelloses que fan que valgui la pena ser viu: l'amor, l'amistat, el valor... i, sobretot, la dignitat.

Molta gent viu segrestada en el dia a dia, tenallada per l'ànsia, l'estrès, l'odi, els prejudicis... I aquesta presó libanesa en la qual es troben els personantges -Adam, Edward i Michael- és un lloc perfecte per exorcitzar els dimonis personals i recordar que allò important en la vida tal vegada és només ser una bona persona.

"Vaig veure aquesta obra per casualitat quan estudiava a la Guilford i em va apasionar", n'explica Àlex Tejedor que, a part de dirigir l'espectacle, ha estat el traductor del text de McGuinness. "És una història molt emocionant, de llum, supervivència i esperança, encara que també de desesperació", continua. "Hi ha paral·lelismes absoluts amb la vida quotidiana, perquè molts dels problemes que tenen els protagonistes són de convivència, malgrat que ells estan en una situació extrema".

L'escenografia, muntada per Rafel Lladó, ajuda encara més si és possible a crear sensació d'angoixa en l'espectador. És formada només per unes quantes bigues i una escala, però això basta per baixar a l'infern amb uns personatges encarnats per tres actors essencials per dotar-los d'una credibilitat que no hauria estat possible sense ells. Gener, Machancoses i Guasch es posen al servei d'un text de ritme frenètic que fa riure, plorar i tenir por amb aquests tres homes que, tot i haver perdut allò més essencial, la llibertat, decideixen que ningú no els podrà tombar. El fet que es tracti d'un intèrpret menorquí, un de valencià i un altre de català, ajuda a subratllar la procedència diferent dels presoners: Irlanda, Anglaterra i els Estats Units.

"Que aquestes tres persones estiguin tancades és una excusa per parlar de qüestions essencials de l'existència. El fet que estiguin en un soterrani ho condensa tot encara més. Ells superen junts els seus prejudicis i deixen fora les beneitures", assenyala Rodo Gener (Edward). "Hi ha temes que són molt extrapolables, perquè la lluita contra la desesperació i la frustració també hi és, en la vida quotidiana. Ells han de mantenir la dignitat en una tessitura extrema", afegeix Ignasi Guasch (Michael). En qualsevol situació, "ningú no pot fugir del que és", sentencia Dani Machancoses (Adam).

Que algú miri per mi es representarà al Principal de Palma del 17 al 20 de febrer. A continuació, es preveu que giri per València i que s'escenifiqui en la Fira del teatre de Manacor.