Els paisatges de Miquel Ferrà i Juan, el poeta compromès

Miquel Ramon Ferrà i Juan (Palma, 1885-1947) fou bibliotecari, poeta i un dels intel·lectuals més brillants de la primera meitat del segle XX a Mallorca. Aquest itinerari transcorre per bona part de la serra de Tramuntana, des de Valldemossa fins a Lluc. Ha estat bàsic per elaborar-lo el mestratge de Francesc Lladó, autor del llibre El pont de la mar blava. Vida i obra de Miquel Ferrà.

Començam a Valldemossa, amb el poema titulat A Valldemossa. Fou dedicat per Miquel Ferrà a la santa valldemossina l'any 1930, amb motiu de la seva canonització: "De lluny estant jo et somniava, / oh Valldemossa, verd jardí, / i te reveia en l'hora blava, / en la pau fresca del matí; / quan es desperten les aloses, / i a dalt l'estel brilla insegur, / i són d'argent totes les coses / dins la puresa de l'atzur". Continuam per la carretera de Deià fins que ens desviam davant Can Costa i arribam a l'ermita de Valldemossa, on evocam el poema L'ermita sobre el mar, de 1909: "L'ermita seu a mig camí del cim, / i amb la creu de sa rònega espadanya / beneeix a l'entorn bosc i muntanya / i el mar qui es perd en l'horitzó sublim". Des de l'ermita, a la banda nord-est del recinte, un camí passa arran del bufador dels Ermitans i entra dins el bosc de Son Galceran. A uns vint minuts a peu, es troben les restes de les Ermites Velles; aquest bosc, entre alzines, pins i arboceres, inspirà el poema Dins el bosc, datat l'any 1917. Comença amb el vers "Jo duia a la muntanya el meu desfici" i acaba cercant conhort en la natura: "Passí ran de l'ermita derruïda / i el penyal colgat d'heura, escull del vent. / Les alzines gegants cobraven vida / dins la foscor silent. / I el cor, desfet, cercava refrigeri, / com dins un riu enorme de l'oblit, / en el sentit de primitiu misteri / qui emanava del bosc i de la nit".

Per la carretera, cap a Deià, passam pels boscos de Miramar, paisatge carregat d'història i d'espiritualitat, que Ferrà esmentà l'any 1927 en la seva defensa del sentit social de la riquesa paisatgística de Mallorca: "Ja ho sé, que el món se renova, que la vida és transformació contínua, que és inevitable el naufragi d'alguns valors estètics, que l'avenir en crearà d'altres. Però quan tenen la categoria de l'olivar mallorquí i del bosc de Miramar, i dels alzinars muntanyencs de certes valls consagrades, aquests valors són intangibles".

Passam Deià i arribam a Sóller. L'any 1912 Ferrà diu en una carta a Maria Antònia Salvà: "Sempre he cregut que Sóller era la joia més extraordinària del paisatge mallorquí. La gent, a més, hi té caires excel·lents". El mateix any, Ferrà inicià la campanya contra el cobriment del torrent de Sóller. Animà a participar-hi intel·lectuals i artistes, com Maria Antònia Salvà: "A Sóller fermenta la idea d'acabar de tapar el torrent. Jo inicii una campanya en favor de la conservació. (...) Si els qui estimam aquestes coses no ens movem a temps per defensar-les, tot s'ho endurà el dimoni... i amb quin dret ens queixarem llavores?".

De Sóller, enfocam la nostra ruta cap a Lluc. Passat el mirador de les Barques, a l'altura del km 40,300 de la carretera (Ma-10), es troba la possessió de Montnàber, on Miquel Ferrà escriví l'any 1917 el poema Neu a muntanya; la finca era propietat del pare dels seus amics Guillem i Bartomeu Colom: "Neva en pau a la muntanya, / a trenc d'alba, pel cel gris. / Dins la vall, -s'escolta a penes / l'insensible fregadís- / el gener desfulla roses / d'ametlers del paradís. (...) / Oh Déu meu! ¿Sou Vós darrera / d'eixa morta resplendor? / El meu cor sent la dolcesa / d'una aubada interior. / En coixins de blanc silenci / s'és dormit el meu dolor".

Pujam amb la carretera fins a la boca del túnel de Son Torrella; amb vistes sobre la coma de n'Arbona i els boscos de Montnàber, hi situam un fragment de l'article El Pirineu Mallorquí, que publicà al magazín català D'Ací i d'Allà l'any 1920: "La neu clapava els cims, i el desembre congelat hi estenia ses boires. Pujàrem coma de n'Arbona amunt, fins al coll més alt que flanqueja el puig Major, vorejant les cases de la neu sepultades sota un gruix de vint-i-cinc pams, i travessant clapisses i roquissars, baixàrem costa a través, pel coster qui mira a Lluc, fins a les cases de Son Torrella".

En plena muntanya, returam a l'embassament del gorg Blau. El gorg muntanyenc era un emblema del paisatge mallorquí. Ferrà ja no vivia quan feren l'embassament, però s'havia pronunciat contra els primers intents de desvirtuar l'espai, amb motiu de la central hidroelèctrica de principi de segle XX, com a l'article de La Gaceta de Mallorca d'agost de 1907: "El gorch Blau, cuyo solo nombre es como la cifra evocadora de esa Mallorca ideal que todo mallorquín ama y siente como alma de su alma, y cuya visión parece formar parte de sus propios ojos, es objeto hace algunos años de esa indigna violación... Han caido destrozados al pie del puente los inmensos álamos que vertían ahi su sombra y su frescura rumorosa. Las verdes riberas del torrente que alfombraban el valle han sido aridecidas y asoladas. Construcciones de fealdad industrial torturan la vista que reposaba antes en las bellezas solitarias de una naturaleza excelsa...".

Abans d'arribar a Escorca, returam al mirador del torrent de Pareis, vora la mateixa carretera. El 1929, en una carta a Guillem Colom, Ferrà li conta les excursions pel torrent de Pareis i el Cosconar: "No oblidarem el bany que prenguérem dins els gorcs -vertaders estanyols, d'una meravellosa profunditat i transparència-, d'un poc més avall de l'Entreforc, on l'aigua ens impedí d'entrar. Si no has vist el puig Major des de Cosconar, encara no l'has vist. El veuen arrancar materialment des de l'entreforc, tot ell un hòrrid pedrenyal". Arribam així al santuari de Lluc. El poema A la Mare de Déu de Lluc d'enfora data de l'any 1934, escrit des de la Residència d'Estudiants de Barcelona: "Voldria, per l'escala / de cingles gegantins, / refer de vostra Casa / els enyorats camins. / Muntar per les dreceres, / guaitar al torrent del Salt / i de la Font Coberta / beure en el raig frescal; / escoltar el fil de l'aigua / pel corredor tranquil; / passar el llindar el temple, / pujar al devot cambril". Abans de davallar i acabar l'itinerari, guaitam a la font Coberta, on recordam un article de Ferrà, de l'any 1907, en què alça la veu contra la reforma de la font: "Quelcom trist, el genius loci desterrat, l'ànima antiga de la font, se sent surar sobre tot això i errar en la remor vaga dels pollancres estranyats de sentir-se sols, i fins i tot l'ànima del visitant que entra, beu i se'n va, arriba el dolor del paisatge sense llengua. Podem veure sense protesta ni queixa com s'escombra la Poesia de Mallorca i se l'expulsa dels seus llocs predilectes?". Retornam, doncs, plens de paraules clarividents, disposats a estimar un paisatge ple d'espiritualitat, on resideix l'ànima de Mallorca.