Les lletres catalanes quedaren dilluns òrfenes, amb la pèrdua d'un dels lingüistes més il·lustres dels darrers temps. Joan Solà morí la vesprada de dilluns a setanta anys després d'una intensa vida, encara que massa curta, dedicada al català i a la seva sintaxi. Les reaccions arran de la defunció del filòleg i premi d'Honor de les Lletres Catalanes no es feren esperar i bona part dels sectors culturals del país en lamentaren el traspàs a causa d'un càncer.
Nascut a Bell-lloc d'Urgell l'any 1940, Joan Solà s'endinsà de ple en les estructures de la llengua catalana, malgrat que la seva primera formació fou la Filologia Clàssica. Aquests estudis, com recordava ahir el professor de la UIB i antic alumne seu Jaume Corbera, li donà una dimensió encara molt més àmplia de la lingüística. "Era un vertader savi i, indubtablement, un dels lingüistes més importants de l'època moderna", assegurava. Així mateix, subratllà l'empenta del Solà professor, que "sempre feia enraonar els alumnes". "Un dels millors professors que he tingut mai", afirmà.
Catedràtic emèrit de la Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona i vicepresident de l'Institut d'Estudis Catalans, Joan Solà serà recordat pel seu tracte afable, ja que "conversava amb tothom independentment d'ideologies, tot i que era un gran patriota", rememorava Corbera. També el cap del Departament de Filologia Catalana de la UIB, Joan Antoni Mesquida, lloà la capacitat de feina de Solà, a qui definí com "un dels lingüistes més savis i que ha revolucionat els estudis". Mesquida en destacà no només la capacitat d'investigació, sinó també la seva escomesa de la divulgació, un punt que no abandonà mai.
Per la seva banda, el secretari de Política Lingüística de la Generalitat, l'eivissenc Bernat Joan, definí Solà com "el científic català contemporani més destacat", mentre que la seva homòloga a les Balears, Margalida Tous, el recordava com un "incansable" intel·lectual "de cap a peus". Entitats com l'Institut d'Estudis Catalans, l'Institut Ramon Llull, l'Obra Cultural Balear, Òmnium Cultural, els grups Edicions 62 i Empúries, i el Consell de Mallorca emeteren ahir comunicats oficials de condol.
Joan Solà es doctorà en Filologia Catalana a la UB i posteriorment amplià els seus estudis de Lingüística General a les Universitats de Reading i Exeter. La llengua, la seva gran passió, el portà a escriure prop d'una quarantena de llibres sobre sintaxi, història de la llengua i altres matèries lingüístiques i socilingüístiques. L'any 2009 rebé el premi d'Honor de les Lletres Catalanes i el seu darrer homenatge fou el passat dia 20 a la Universitat de Barcelona en format llibre: 10 textos d'homenatge. No s'han d'oblidar les seves tasques com a impulsor, coordinador i director de la Gramàtica del Català Contemporani amb Maria Rosa Llobet, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya, en què es descriu l'estructura de la llengua catalana en l'actualitat. A més, dirigí amb Jordi Mir l'edició de les obres completes de Pompeu Fabra i obtingué els premis a la investigació lingüística per part de la Fundació Catalana (1991) i el guardó d'investigació Crítica Serra d'Or per l'obra Història de la lingüística catalana, 1775-1900. La seva defensa de la llengua fou una constant i el juliol de 2009, davant el Parlament del Principat, instà els polítics a defensar el català i a recuperar l'autoestima. Un amor que ell va saber promulgar.
Adéu al prohom Joan Solà
El lingüista català morí dilluns a Barcelona a setanta anys després d'una llarga malaltia. Amant de la nostra sintaxi, és reconegut com un dels lingüistes més importants dels darrers temps
També a Illes Balears
- Palma es presenta a Nova York com un referent cultural amb una mostra de flamenc
- Perdre la feina per defensar el català a l'aula
- L'Associació de Periodistes es posiciona en contra del nomenament de Josep Codony com a nou director general d'IB3
- El centre de Salut Emili Darder desobeeix la normativa vigent
- SIAU romp el silenci entorn del mestre i cantant Miquel Roldán
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De les seves últimes paraules escrites destacaré la lucidesa d'aquestes: “Una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil.†Vós, Joan, heu viscut amb dignitat i confiança i heu sabut parlar ben clar a la consciència dels catalans. Que pervisqui molt de temps en la nostra memòria el vostre record.
És així com va reeixint entre els catano valencians balears la idea que com més malament parlem la nostra llengua més universals serem. No ens adonem que, si de debò volem evitar la mort nacional dels Països Catalans, és vital que la llengua catalana no es converteixi en un patuès de l'espanyola. Però això, digui el que digui la infantívola classe política que tenim, només serà possible dotant-nos de les estructures pròpies d'un Estat, l'únic estatus jurídic que, d'acord amb les regles del joc internacional, garanteix avui dia el respecte i la llibertat dels pobles i de la seva llengua. Víctor Alexandre www.victoralexandre.cat
Paradoxalment, segons els espanyolistes, entre els quals cal incloure els catalans autoproclamats ciutadans del món, als Països Catalans és diferent de la resta de pobles. Es diria que als PPCC sempre va en sentit contrari a la resta de la humanitat: mentre tots els pobles lliures de la Terra tenen una única identitat i una llengua pròpia, PPCC, en canvi, tindria dues identitats, dues llengües, dos governs, dos presidents, dos himnes, dues banderes, dues seleccions... PPCC, per tant, ho tindria tot doblat. Tot, menys el doblatge. I això seria possible, perquè, segons diuen, som diferents. I nosaltres ens ho creiem. Encara que, ves per on, ens ho diguin precisament aquells que no s'estan de repetir que tots som iguals i que les diferències separen i són causa de conflictes. I creure'ns-ho ens ha dut a menystenir tot allò que és nostre i que ens configura, començant per la llengua. Aquesta és la raó per la qual, mentre l'amplitud de vocabulari es considera un signe de cultura, en espanyol, en català és vista com un signe d'empobriment. En altres paraules: mentre l'ús de mots genuïns en espanyol s'associa a la riquesa de vocabulari, la riquesa del vocabulari en català té connotacions carrinclones i pròpies d'algú tancat, rebuscat i provincià. Allò que en termes despectius se'n diu un catalanet.Mallorquinet,menorquinet...valencianet...
N'hi ha, fins i tot, que diuen que es pot ser molt català sense saber un borrall de català. Però no és cert. Aquest és un dels paranys clàssics de l'espanyolisme, un element de la sibil·lina rentada de cervell que intenten practicar-nos. N'hi ha prou de canviar els subjectes per veure'n el llautó. Hi ha, al món, algun espanyol que ignori l'espanyol? Hi ha, al món, algun francès que ignori el francès? Administrativament, potser sí, però culturalment no. No, perquè, com ja hem dit moltes vegades, tota cultura és una visió única del món. I precisament perquè és única necessita la seva pròpia llengua per articular el seu pensament i expressar-lo en paraules. Per això existeix la llengua catalana, perquè, a més de ser l'expressió verbal del poble que la té com a pròpia, és, per lògica, la prova inequívoca de la concepció que aquest poble té de la vida i del món.
Servint-se de la sentència del Tribunal Constitucional contra Catalunya -votada pel Partit Socialista-, l'entitat ultranacionalista espanyola Convivencia Cívica Catalana i el no menys ultranacionalista Partit Popular, autors del recurs contra el Reglament d'Ús de la Llengua Catalana a l'Ajuntament de Barcelona i a la Diputació de Lleida, han esmolat les seves eines per impedir la normalització lingüística a casa nostra. Ferotgement catalanofòbics i galdosament covards, fins al punt de disfressar la seva patologia amb la màscara de la "llibertat lingüística", exigeixen el dret a ignorar el català i a poder viure als PaÏsos Catalans d'acord amb aquesta ignorància volguda. I això, a més, sense deixar de ser catalans.
plantem cara...........el millor homenatge que se li pot fer és plantant cara,en qualsevol situació i en qualsevol lloc dels nostres Països Catalans em d'utilitzar la nostra llengua amb normalitat. gràcies Solà.
Avui som una mica més vulnerables. Però ens queda tot el seu llegat escrit. Gràcies per la feina feta.
Adéu, mestre!
Perquè se té aquesta opinió de Porcel? Jo també ho he pensat a vegades...
Una gran pèrdua que mereix molt més espai al diari. Descansi en pau.