Agustí Villaronga sedueix Donostia

La cartilla de racionament ideològic que afectà emocionalment l'Espanya de la postguerra l'ha capturada el director malloquí Agustí Villaronga, que ahir presentà al Festival de Donostia Pa negre. Les pel·lícules de la postguerra han estat durant molt temps el menú del dia del cinema a l'Estat, però el personalíssim Villaronga aconsegueix fer únic i intransferible el llevat de Pa negre, i no adapta la novel·la homònima sinó l'esperit literari del seu autor, Emili Teixidor.

L'autor d'El mar intenta que la seva llesca de cinema sòlid i contundent serveixi per fer una broqueta d'aquesta Conxa que no obtingué amb Aro Tolbukhin i desvia l'atenció del polític i ideològic per abordar la Guerra Civil com "aquesta pedra que cau en un bassal de merda i l'esquitxa tot", indicà ahir en roda de premsa.

Sergi López, Laia Marull i Eduard Fernández són els actors secundaris d'un elenc encapçalat per Roger Casamajor, Nora Navas i el jove Francesc Colomer, que componen aquesta radiografia de l'"estat anímic que deixa una guerra", segons el mallorquí. "Allò fonamental era que els personatges no fossin d'una peça, que tots tinguessin doble vessant, perquè tots estan esquitxats", explica un director que salva els tòpics, els bàndols, les edats i els maniqueismes que acompanyen en altres pel·lícules ambientades en el mateix context històric.

Pa negre, ambientada i rodada als voltants de la població catalana de Vic, atrapa l'espectador amb una primera escena en la qual un carro s'estimba dramàticament, "un fet contundent que, com una guerra, marca els personatges per a sempre".

El pes del passat, tema recurrent en la seva filmografia, com també l'elogi al que és diferent, la superstició i la castració física i mental articula aquesta matisada, poètica i adulta visió de les atàviques misèries d'un estat vist a través de la mirada crèdula i imaginativa d'un al·lot que vira en poc temps cap a la decepció i l'escepticisme. Així, la vigència emergeix entre el costumisme d'antany. "La humiliació sempre és vigent i Agustí Villaronga és un expert a retratar les qualitats bones dels dolents i les dolentes dels bons", resumí la productora de la cinta, Isona Passola.

Per desgràcia, les postres de plat tan suculent no varen estar a l'altura, malgrat venir d'una prestigiosa cuinera: la japonesa Naomi Kawase, que fa tres anys va subjugar la crítica internacional amb El bosque del luto. Tanmateix, ahir va dur a Donostia el seu indigest documental sobre el part natural Genpin. Kawase, que havia mostrat certa mandra intel·lectual a les seves cartes filmades amb Isaki Lacuesta a IN Between Days, torna a transmetre la sensació que el seu cinema acompanya accesòriament la seva evolució personal en aquesta visió messiànica de l'embaràs.