Bocelli o el somni fet realitat

"Desitj donar una nova defició a la música, dir alguna cosa sobre aquest noble art. Per mi és una necessitat i, sobretot, un destí que he somiat compartir. I el somni s'ha fet realitat". Aquestes foren les paraules del tenor italià Andrea Bocelli que es pogueren sentir per la megafonia de Son Moix abans de començar el concert. Una premonició que es va fer realitat al ritme de la música.

El recital, en el qual Bocelli va estar acompanyat per l'Orquestra Simfònica de les Illes Balears i la Coral de la UIB, va tenir tres parts ben diferenciades. La primera es va centrar en l'òpera. El repertori començà amb Gli arredi festivi, de Nabucco -Verdi-. Aquesta fou una peça per al lluïment de la coral universitària. Després aparegué Bocelli, amb vint minuts de retard i vestit completament de blanc, que va contrastar amb el negre absolut dels músics que compartien amb ell l'escenari.

Les primeres mostres d'entusiasme arribaren amb "La donna e' mobile", de la també verdiana Rigoletto. A continuació, la soprano madrilenya Saioa Hernández delectà els presents amb un fragment de "Tosca", de Puccini. Els aplaudiments tornaren a ser més forts quan Saioa Hernández mateixa i Bocelli compartiren escenari amb el "Brindis" de La Traviata, acompanyats de la coral de la UIB.

La segona part del concert es va centrar en temes d'àmbit més popular, com Aranjuez con tu amor, del mestre Rodrigo, Granada i O Sole Mio. Obriren aquesta espècie de segon acte les Div4s, amb la indispensable música que Nino Rota composà per a Les Nits de Cabiria, de Federico Fellini. Aquí va ser quan Bocelli pogué rebre les ovacions d'un públic entusiasmat i entregat per complet a ell. Els presents s'anaren animant per moments, i a la coneguda Funiculí Funiculà tothom participà de la festa amb mamballetes. Bocelli i Heather Headley provocaren noves ovacions amb el Canto della terra.

El tercer 'acte' del recital es dedicà a música un poc més propera en el temps, com les cançons Bésame mucho i The Prayer, que també fou interpretada per Bocelli i Headley. Per acabar, Con te partiró, amb tots els participans a l'escenari, que suposà el final perfecte, just abans del gran bis: Nessun dorma, de Pucccini, i amb un públic dret.