Recordant els seixanta

És cert que Mad men (ara al D+, abans a la 4) s'ha fet famosa per l'autenticitat dels personatges i del paisatge econòmic dels primers seixanta, però això no sempre és una clara virtut: ¿lloa els feliços (econòmicament, si més no) anys seixanta, o els critica? És autèntic, per exemple, que s'hi recreï l'ascens de les grans marques de l'època (ajudades pels publicitaris, que per això protagonitzen la sèrie) i que s'hi aprofiti la mística de noms com ara Hermès, Macy's o Revlon, o de les grans tabaqueres i petrolieres, però el dia a dia no és aquesta macroeconomia atractiva sinó la microsocietat d'un personal que entra i surt de la feina i de la casa amb el tassó a la mà (de whisky o algun alcohol), i que fins i tot condueix amb el tassó a la mà, com feia Don Draper ahir (a l'episodi 7 de la 3a temporada), quan agafa en autoestop una parella de joves que van cap al Niàgara a casar-se, perquè ell pugui fugir d'anar a Vietnam ("No vull ser una diana", hi diu). DD acaba malsomiant amb son pare (que a la mà manté no ja un tassó, sinó una garrafa d'alcohol), que li demana què produeixen els publicitaris i per què té les mans tan suaus com una dona.