Nous reptes per a la restauració

La Fundació Tàpies de Barcelona presenta avui una nova retrospectiva de l'artista català, centrada sobretot en els materials que ha usat al llarg de la seva dilatada carrera. Un exemple com el que tenim devora aquestes línies -amb un suport de fusta i dos pans solidificats- demostra com el món de l'art ha canviat substancialment el darrer segle, un fet que, més enllà dels criteris purament artístics, ha capgirat també la feina i el dia a dia dels restauradors. Així, de cada vegada més, els quadres que arriben a casa dels restauradors deixen de ser aquells retaules del segle XVI degudament pintats a l'oli en superfícies acuradament preparades. Fou a partir dels anys 50 del segle XX quan en el món artístic irromperen amb força nous materials i la pintura acrílica, l'experimentació i la mescla de textures començaren a ocupar les ments de l'artista.

Això ha suposat, per tant, que les tècniques de restauració hagin sofert també alguns canvis en els darrers anys, just en la mesura que aquestes obres s'anaven espenyant i anaven necessitant també algunes cures. "Quan t'arriba una obra contemporània a l'estudi, malament. Has d'anar molt alerta i has d'analitzar tots els materials de què està composta, perquè, si hi apliques segons quins dissolvents que es fan servir per a les pintures a l'oli damunt un acrílic, et pots carregar el quadre en un moment", confirma el restaurador José María Pardo. El seu company de professió, Alfredo Claret -de l'empresa Xicaranda-, indica que "de cada vegada més l'ofici de restaurador ha d'esdevenir un poc multidisciplinari. Hem de treballar conjuntament amb historiadors i científics, ja que la regla exacta que hi havia fins en aquell moment ha deixat d'existir".

D'aquesta manera, un dels reptes del sector es troba ara mateix en la restauració d'aquestes obres contemporànies, que requereixen unes tècniques molt més sofisticades i que no tothom arriba a dominar. Des de fa deu anys, estudis com el de Pardo treballen amb noves tècniques de succió i buidatge. Aquestes foren presentades als anys 70 i, tot i que han anat millorant molt en qüestió de materials, el seu ús és encara minoritari. "El problema d'aquesta tecnologia és que no tothom hi creu i hi ha poca gent que la sàpiga emprar. Al Centre de restauració de béns mobles de Catalunya, per posar-ne un exemple, tenen les taules, però no les fan servir perquè no hi ha mà d'obra. Això fa que molta gent les critiqui sense saber exactament de què va". Aquesta tècnica està basada en la calor i la pressió a unes temperatures controlades amb gran precisió.

Les obres són sotmeses a un precinte que s'adapta a la textura pictòrica i que, en sotmetre's a les condicions idònies, poden aplanar, subjectar i consolidar -depenent de les necessitas- els diferents materials que trobam damunt el llenç. Una altra tècnica que també és a l'abast de molts pocs és la neteja amb làser. Segons apuntà Claret, "molts estudis no ens ho podem permetre pel preu i perquè requereix una especialització que no tothom té. Així mateix, que tu tenguis un làser no vol dir que el puguis emprar per tot".

A final de juny, a València va tenir lloc el congrès internacional de restauració Celaning 2010, en el qual participaren també alguns companys mallorquins. S'hi posaren de manifest aquestes noves necessitats del sector, que cada vegada es troba més amb resines acríliques que ni el fabricant no deixa clar de què estan fetes i que l'artista mescla deixant via lliure a la idea de l'experimentació. En un món artístic en què les tendències van canviant, Claret es demana "què passarà amb les videoinstal·lacions que ara ocupen molts museus. Com es conservaran i es restauraran aquestes obres? Potser és -respon el professional- que els artistes d'ara no tenen tant d'interès en la prosperitat com sí que ho tenien els antics artistes del Reinaixement". Això, però, per ventura li podríem demanar a qui pagà 12 milions de dòlars pel tauró en descomposició de Damien Hirst.