Imitació i homenatge als antics lutiers locals

La història de Pere Fiol és la d'una vida marcada per l'amor per la música. N'hi ha que són melòmans i mostren l'estima a partir del consum. Altres han fet de la música la seva professió, component i dominant amb desimboltura algun instrument, però la passió d'aquest protagonista va molt més enllà. Pere Fiol l'escolta i també exerceix de músic amb els seus companys Lluís Oliver i Enrique Sánchez. Tanmateix, a més, és professor de guitarra, director de l'escola de música Ireneu Segarra i gerent de la companyia Ireneu Espectacles. A més de tot això, compra, repara, construeix i estudia els dissenys d'una àmplia varietat d'instruments de corda. Guitarres, guitarrons i bandúrries són la seva especialitat, per una afició que desenvolupa amb el seu soci, Francesc Forteza, en el taller d'instruments. Ven part de la seva feina, en lloga una altra, però sovint també gaudeix de tenir en propietat els fruits d'una feina que pot haver-se allargat durant mesos.

Una de les seves passions és emular la feina dels grans mestres artesans de la creació d'instruments a Mallorca. El seu punt de referència, i principal guia en aquesta aventura, són els treballs de la saga mallorquina Casasnovas. "Intent imitar en tot allò que és possible els procediments que eren empleats en aquella època", comentà Fiol, qui al llarg dels anys ha reparat i construït instruments d'aquesta firma.

Durant el segle XIX, la família mallorquina dels Casasnovas fou la principal constructora d'instruments musicals juntament amb la família Ribes. "Els Ribes s'encarregaven més de guitarres de gamma alta, mentre que els Casasnoves eren les més esteses i, per tant, se'n conserven més còpies". La producció de la família era tanta que també rebien encàrrecs de Sud-amèrica i de la Península: "Partien vaixells carregats d'instruments cap a Cuba i no seria estrany trobar-ne alguns allà", manifestà el músic artesà. El valor sentimental del producte heretat és un dels principals motius dels clients per reparar aquestes guitarres. "N'hem rebudes d'extretes d'enderrocs o que havien passat dècades a les golfes. També n'hi ha que han passat anys a la intempèrie i s'han vist afectades pels efectes del clima", afegí.

En cap cas no són instruments corrents que es podrien adquirir a les botigues a partir d'uns cent euros, sinó que es tracten de còpies artesanals que circulen en un mercat especialitzat. "L'antiguitat i l'estat de conservació són elements claus per establir-ne el preu", explica el constructor. Els materials han estat escollits amb molta cura i sovint per preus elevats. Fiol mostra unes planxes de fusta en les quals es pot contemplar la forma de la tapa harmònica de la guitarra. Es tracten de làmines obtingudes "dels avets o dels cedres", que tenen característiques especials. "Són les fustes adients, ni massa rígides ni massa blanes, flexibles per tal d'elaborar", indica abans de confessar que "aconseguir la matèria primera per fer un instrument pot sobrepassar una inversió de sis-cents euros".

La minuciositat del treball també es pot apreciar en els detalls ornamentals, molt més presents en les guitarres de llavors que en les actuals. "Llavors la cura pels detalls tenia una gran importància en l'elaboració artesanal dels instruments", afirma Fiol, qui aprecia manies pròpies de les construccions dels Casasnovas. La més cridanera: adaptar les guitarres perquè poguessin tenir fins a onze cordes (5 de dobles i una d'individual) i els guitarrons, que podien arribar a vuit. "Hem trobat alguns d'aquests instruments amb els clavillers mutilats per falta d'ús dels seus músics", apuntà. Altres característiques d'aquestes peces d'artesania del segle XIX són el ventall harmònic de tres barres, que comença en el forat de la caixa i s'expandeix per l'interior de la tapa. "Amb aquestes fustes aconseguien una tímbrica molt especial", assenyala Fiol, qui també destaca la forma de la falca d'unió del màstil.
Les Casasnovas tampoc no eren perfectes i també sucumbiren a alguns vicis de l'època. "Tots els instruments tenen unes petites fustes que se situaven entre la tapa harmònica i el lateral, que amb el pas del temps s'ha demostrat que era un afegit inútil", assenyalà Fiol, qui també hi recrea aquest defecte.