Passeig pel caló d'Albercuix

Un minut de pujadeta ens deixa pròpiament al coll d'en Vela (93 m d'altitud), fitat per una torre elèctrica i amb vistes que s'obren en ampla panoràmica, especialment cap als costers esquerps i solitaris de la talaia d'Albercuix i del puig de la Pinoa. Cap a la banda de ponent, observam també la clotada de les cases d'Albercuix i el Morral, que ens separa de la vall de Bóquer i de la serra del Cavall Bernat. Des del coll, el nostre camí tendeix vers la dreta, en direcció a migjorn, i passam sota una línia elèctrica més antiga. La vista immediatament ens regala un angle de mar, en plena badia de Pollença, configurat pel coster del Munt de Blat (la metonímia, sempre a la toponímia mallorquina, perquè aquest puig recorda la forma d'un munt de blat), pel comellar del Caló i per la faixa de terra de la Victòria, llevant enllà, a l'altra banda de la badia.

El camí és simplement un tirany que lluita per sobreviure i fer-se veure entre el càrritx que el tapa. Aquest sender davalla cap a la mar, amb el pregon comellar que ha solcat la torrentera, un xaragall que, com nosaltres, va a cercar també el contacte de la mar que llepa el Caló.

A uns quinze minuts de davallada, proposam voltar a l'esquerra, directament a la recerca del jaç del torrent, per variar un poc la ruta de davallada en relació amb l'itinerari de pujada. Així, entre garballons que gosen discutir la supremacia del càrritx, arribam en dos minuts més al fons del torrent.

Ja dins el solc del còrrec, resseguim el seu curs en davallada, per la dreta segons hem entrat al torrent. Entre roques, algunes de cantelludes i altres de cisellades per l'aigua, avançam sis o set minuts fins que arribam a la confluència amb un altre torrent, que arriba per la nostra esquerra. En aquest entreforc, continuam en descens a la recerca del mar. El bloc d'arquitectura històrica de la Fortalesa, del segle XVII, apareix davant la nostra vista, vora el regruix rocallós denominat l'Esperó, més proper a nosaltres; més enfora acaba aquest cap amb la punta de l'avançada. Alhora, el món vegetal s'anima amb una mallorquina -o baleàrica- autèntica: l'estepa joana. Sis minuts després de l'entreforc, Talassa, Talassa!, que en dirien els grecs clàssics: hem arribat a la mar, a la platja del caló d'Albercuix. És una cala verge, amb còdols i una miqueta d'arena, amb aigües nítides. La badia de Pollença se'ns mostra en una perspectiva gairebé desconeguda, mentre els turons que fan partió amb el microcosmos de Formentor, a l'esquerra, s'alcen solitaris, ben igual que en època de l'excels poeta Costa i Llobera, servant "el niu de la Poesia"; el ja esmentat Munt de Blat i el seu bessó del nord ens suggereixen ara unes mamelles geomorfològiques que sembla que han de brollar i sadollen una sina per on s'escorre un xaragall que arriba als nostres peus.

Les notes històriques d'aquesta contrada diuen que la nit del 30 al 31 de maig de 1550 començà aquí l'atac corsari més important de la història de Pollença. El famós Dragut, capità d'un estol de 27 vaixells, desembarcà al caló amb 1.500 turcs i moros; guiats per un pollencí renegat, es dirigiren a saquejar la vila i captivar-ne els habitants. Gràcies a una descoordinació de l'atac, l'heroi local Joan Mas pogué contraatacar i els mals foren menors.

Per tornar als nostres quefers de la vida quotidiana, sens dubte més prosaica, donam l'esquena a la mar i, amb el torrent a la nostra dreta, ens aventuram a la recerca del tirany que davalla per la part baixa del coster i que ara ens servirà de pujada. Pujam un poc entre el càrritx, amb el torrent sempre a la dreta, que es va enclotant. En cinc minuts les fites ens confirmen la ruta correcta, mentre a la dreta observam l'entreforc dels torrents, ja conegut en el nostre itinerari de davallada. Quatre minuts més endavant, ens deixen en un passet entre mates i arribam al revolt del garballó, per on abans ens hem desviat cap al torrent. Per sender ja conegut i fressat, la pujada s'intensifica. No tenim gaire temps per a la fatiga, perquè en set o vuit minuts de pujada des de la petita cruïlla, passam per davall una línia elèctrica antiga i, un minut o dos més amunt, assolim el coll de Vela, amb la torre elèctrica més moderna. La contrada mereix una returada, abans de retornar al renou mundà. Des del coll, algunes passes en davallada ens deixen a l'asfalt de la carretera de Formentor, on acaba el camí del Caló. Per ara, la davallada en direcció a les cases d'Albercuix no és transitable, perquè el camí acaba tancat.