“S'ha silenciat el terme refugiat polític; deu ser que molesta”

El seu pare, vestit de soldat, travessà els Pirineus a peu el 6 de febrer del 1939; sa mare ho féu sis mesos més tard i amb el fill gran a coll. S'exiliaren a França per després passar a Mèxic. Aquesta és la història de José María Murià, fill d'exiliats catalans, historiador i expert en l'obra i exaltació de la memòria dels protagonistes d'aquell èxode. Mèxic acollí milers de republicans que fugien de les mans del dictador. Avui, els fills d'aquella diàspora mantenen ben desperta la memòria del que hagueren de patir els seus pares. És el cas de José María Murià, que ahir presentà a Palma el llibre L'exili balear a Mèxic, del pitiús Artur Parron. Murià coneix el tema "de primera mà", com diu aquest mexicà de naixement i català de convicció.

Mèxic no reconeix el règim de Franco, però què va tenir aquest país per ser punt d'acollida de tants catalans i illencs?
Durant molts anys, i com a producte de la Revolució, Mèxic va establir un política exterior de respecte a totes les divergències i proclamà el dret d'autonomia dels estats. Aleshores, respectant totes les discrepàncies, establí el criteri de l'asil polític. S'hi ha acollit gent de moltes tendències, no sols d'esquerres (encara que són majoria). Acollí veneçolans, xilens, argentins, republicans espanyols. S'ha de tenir en compte que Mèxic fou el país que rebé més exiliats polítics dels Països Catalans; en va tenir més que la resta de països d'Amèrica junts.

I quines foren aquestes xifres?
Són molt més elevades de les que es donen. Al Museu de l'Exili de Jonquera es parla de 12.000 immigrats republicans a tot l'Estat, una xifra ridícula. Només de refugiats que entraren a Mèxic des de República Dominicana ja en foren 2.000, i n'hi arribaren per moltes bandes. Jo calcul que hi hagué més de 30.000 persones de tot l'Estat i prop de 10.000 dels Països Catalans.

Són dades desorbitades, si les comparam amb les oficials.
Tant els governs de dretes com els d'esquerres han tendit a minimitzar-ho i no acab d'entendre per què. Crec en dos factors que s'han de tenir molt presents: primer, la tendència a minimitzar les xifres; i l'altre, evitar un terme que els molesta, refugiat polític. S'ha silenciat el concepte per una raó política, perquè fa nosa. Així fou amb la restauració de la democràcia, quan es tingué cura de no 'molestar' l'Exèrcit ni l'Església i prescindiren dels exiliats.
Sempre deis que sou una 'font directa'. Com ho vàreu viure, vós i la vostra família?
Mentre que per vosaltres l'exili gairebé no existia, perquè us el varen amagar, per nosaltres era just a l'inrevés. Per nosaltres no hi havia res més que l'exili, era el nostre horitzó, un horitzó tan gran que s'arribà a intoxicar de tant d'exili i vivíem angoixats. Quan es reunien, el tema sempre era el mateix: l'exili i explicar la vida imaginària, idíl·lica i meravellosa de la Catalunya d'abans de la guerra. Això va anar reconstruint un món totalment utòpic.

Hi va haver, doncs, una generació que va patir tant que es va haver de refugiar en els somnis?
Alguns es varen refugiar en una Catalunya idil·líca i això és molt greu, perquè molts no pogueren sortir mai d'aquesta Catalanya. Molts es reunien al cafè Tupinamba, que eren, com deia l'antropòleg menorquí Joan Comes i Camps, "els quejicas de Tupinamba". Allà hi passaven tot el dia i el que feien era queixar-se de tot. Aquesta actitud es deu que els costà molt d'acceptar que l'exili duraria tant de temps. Sempre es va viure amb la sensació que aviat tornarien. Alguns, com la família de Josep Renau, a casa, no tenien quasi mobles i guardaven la roba dins les maletes davall el llit, preparats per tornar a ca seva. Van viure així vint-i-cinc anys. Ara bé, altres exiliats s'incorporaren a la vida social mexicana.

Mèxic fou també un grau cau cultural. A què es degué?
Culturalment, la mitjana de catalans (entesos com a gent de parla catalana) tenia un nivell d'educació molt més alt que la resta d'emigració. Molts altres feren un treball importantíssim integrats dins Mèxic, però sense deixar de ser el que eren: catalans. Enriquiren molt la realitat cultural mexicana i també s'enriquiren ells, com va ser el cas de Caldés o el de Baltasar Samper.

Què trobau de la Llei de memòria històrica, tan lloada per uns i criticada per altres?
Només puc dir que ja era hora. S'ha torbat vint anys. Els testimonis, aquells que poden parlar de les coses, ja són morts. El desgreuge no ha de ser per a nosaltres, els fills, sinó per als que avui ja no hi són. Tot i això, tenc esperança en la preservació de la memòria de tot aquell exili. La nostra feina és deixar-ne el testimoni.