Punta de Vernís i torre de Sanitja

Al cap d'uns cinc minuts, el camí desemboca en l'arena, just a bell mig de les platges de Ferragut (esquerra) i la platja de Cavalleria. L'arena aquí és especialment delicada i bruna, brillant els dies de sol. Damunt la punta d'en Ferragut s'alça una solitària barraca, mentre que al centre i al lateral de tramuntana resten dos nius de metralladores. Seguint la mirada per la línia de la costa, després de la punta de cala Roja i part de la galta de la punta del Vernís, apareix surant dins la mar l'illa de Sanitja o dels Porros.

Al final de la cala pareixen unes escales de fusta, que hi formen part de l'accés habitual i també un tram del camí de Cavalls. A l'altra banda de la punta s'ubica cala Roja, de còdols, roques vermelloses polides per la mar i petites clapes d'arena. S'obre a occident i com no pot ser d'altra manera manco freqüent durant la canícula. Al bell mig hi arriba una paret seca que la mar i el temps ha anat desfent.

A partir d'aquí, el camí a seguir és la prima línia litoral. El tiranyó es troba tímidament marcat, amb fites de color vermell impreses a les roques. Més endavant, sota un dels pujols, s'obre un caló, de dificilíssim accés des de terra, just sota d'un coll. A l'altra banda, ja s'albira per primera vegada la torre de Sanitja, rere la qual avança cap a tramuntana la punta del cap de Cavalleria, la veritable finis terrae de Menorca. El far, alçat a 95 metres per damunt el nivell de la mar, és un dels més antics de l'illa, ja que va començar a bastit-se l'any 1854 i va ser acabat el 1858, segons projecte d'Antonio López.

Des del coll, seguim la línia litoral fins envoltar la punta del Vernís. La rada és de còdols, tranquil·la i generalment solitària. Des de cala Torta, la costa avança més suau i amable, amb alguns clivells que s'obren a la mar. Al final d'aquesta tirada, trobam una paret seca amb un botador de pedra, perfectament senyalitzat amb una fita. A partir d'aquí l'itinerari flanqueja la timba, des d'on també es pot contemplar el lloc de Santa Teresa, avui l'Eco-museu.

Al final del cap s'alça la torre, avui en molt mal estat de conservació. El temps i l'abandó li estan guanyant la batalla, malgrat la seva solidesa. Aquesta meravella patrimonial fou bastida pel capità Robert d'Arcy durant la darrera dominació britànica, entre els anys 1798 i 1802. La seva finalitat era controlar aquest tram litoral força estratègic i es podia comunicar amb la torre de Fornells i també amb el Toro. Al costat de la fortificació s'alcen les restes del que degué ser el cos de guàrdia.

Ara, per un camí intern bastant marcat, i amb la fita de l'Ecomuseu just al davant, avançam per tornar a la carretera principal. Abans, però, veurem a l'altra banda de costa el petit portet de Sanitja, arrecerat i tranquil. Al cap de poc localitzarem les primeres restes del jaciment de Sanitja, avui encara en procés d'excavació, les mostres més interessants de les quals es troben a l'altra banda.

Aquest indret és citat ja per Plini a la seva Història natural amb la denominació Sanisera. Deu la seva importància al fet de constituir un important port en què es refugiaven les naus dels forts vents del nord. Aquest assentament s'aixecà en el moment inicial de l'ocupació romana de l'illa, a partir del 123 aC. Com hem dit, es troba dividit en dos sectors separats pel torrentó que baixa fins al port. Sembla ser que el campament s'abandonà a finals del segle I aC. Posteriorment fou reutilitzat en diverses ocasions fins a l'època medieval. Un cop a la carretera, retornam al punt d'inici seguint l'asfalt.