A final dels anys seixanta i a la primeria dels setanta, un grapat ben sòlid de narradors mallorquins va copar amb la seva producció literària algunes de les editorials més importants del país. Eren els membres de la coneguda com a generació dels 70 i durant uns anys es pot dir que els escriptors illencs, com ara Maria Antònia Oliver, Carme Riera, Antònia Vicens, Antoni Serra, Baltasar Porcel, Biel Mesquida i Gabriel Janer Manila marcaven bona part de la pauta editorial barcelonina.
Passada una quarantena d'anys, ens trobam amb cinc narradors de les Illes que coincideixen aquests dies a les llibreries amb novel·les publicades en algunes de les empreses editores més potents de Catalunya. I, a més a més, hi ha la circumstància que tots els escriptors són ben joves i amb una carrera ben prometedora per endavant. Es tracta del repòquer format per Llucia Ramis, Pere Antoni Pons, Melcior Comes, Marc Cerdó i Sebastià Alzamora, tots amb novetat editorial apareguda aquests darrers mesos.
Llucia Ramis (1977) s'ha consagrat guanyant el Josep Pla amb la seva segona novel·la, Egosurfing, que ha estat publicada per Destino en català i que arriba després de l'èxit de Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, mentre que Pere Antoni Pons (1980) debuta en la novel·la amb La felicitat dels dies tristos, obra que li ha valgut el premi Documenta i que consagra un autor jove de menys de 35 anys. De fet, diuen que hi ha cinc grans guardons que consagren un novel·lista en les lletres catalanes: el Documenta, el Josep Pla, el Prudenci Bertrana, el Ramon Llull i el Sant Jordi.
Per ventura hi ha alguna cosa de cert, perquè en el cas de Melcior Comes (1980), que ja ha guanyat, entre altres, el Pla i el Documenta, ens arriba ara el Viatge al centre de la Terra, que acaba de treure Columna, una història que juga amb les concepcions sobre el país i amb la possibilitat que el centre del planeta sigui a la Sagrada Família. Marc Cerdó debuta en aquest cas amb Males companyies, que ja ha estat molt ben rebuda per la crítica i que és publicada per Club Editor, mentre que de Sebastià Alzamora (1972), l'autor més consagrat del grup i que també ha guanyat, entre altres, el Documenta i el Josep Pla, ens arriba ara el seu Miracle a Llucmajor, editat per Proa. Són un grup? Tenen res en comú? Doncs en el cas de Ramis, Pons, Comes i Alzamora, la seva presència constant en la premsa com a articulistes i crítics literaris -Pons i Comes en aquest mateix diari. Cap on va la cosa? És un altre dels interrogants per al futur. Ara per ara, hi ha la circumstància que el repòquer illenc marca en bona mesura la pauta de la narrativa en català d'enguany.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Estic amb tu Albert Camus -em pensava que eres mort, però no-. He llegit La casa de gel de Joan Pons i estic segur que serà el llibre de l'any; una obra mestra.
Els mallorquins esteis malalts de centralisme i cecs de provincianisme. La millor novel·la publicada per un autor illenc és La casa de gel del menorquí Joan Pons que ha editat Bromera aquest mes de març i que va guanyar el prestigiós premi Ciutat d'Alzira. Miri al seu voltant, senyor Benàssar, i veurà unes illes precioses anomenades Menorca, Eivissa i Formentera. No són ombres enmig de la mar, són reals i amb molts bons escriptors.
El viatge d'en Comes, el darrer llibre, vull dir, hauria de ser obligatori a les escoles: quin gran llibre! Memorable.
Això sí que és orgull de país, per favor! Només he llegit novel·les de Comes i Alzamora i són dos bons escriptors que segur que encara ho seran més. Poden no agradar, però ningú pot dir que són dolents.
Jo ja m'he llegit "Miracle a Llucmajor" i és tota una obra mestra
Cal haver llegit les novel·les per poder opinar: vos recoman Sara i Jeremies de Sebastià Alzamora, i Llibre dels plaers immensos de Melcior Comes. Salutacions
Sort que no hi són tots!
Dels cinc no en fan un de bo!