El treball de Guillem Nadal es presenta, sempre, amb temàtiques que ens plantegen la reflexió sobre vivències existencials. Això, evidentment, si els individus que el contemplen tenen la sensibilitat receptiva a certs matisos de les estètiques més agosarades. En aquesta actual exposició, Nadal mostra tot allò que els individus poden generar i també d'on poden extreure la força, la vida substancial, la seguretat, la por o qualsevol sentiment, coses que no trobarem en les superfícies de les obres, sinó que haurem de cercar penetrant en aquests sediments que es manifesten en les seves teles.
Les incisions gruixades en la tela, amb material obscur, són plenes de veritats que sovint no volem mostrar. L'artista ho plasma de manera sòbria, poètica sense concessions de coloracions. Nadal fa recorreguts per tots aquells matisos dels quals costa molt que els humans facem un dogma d'autenticitat.
Guillem Nadal m'ha interessat des del final dels vuitanta, quan en vaig conèixer l'artista i l'obra. El meu primer impuls va ser de tocar els materials que emprava amb una sentida veneració per la manera com els tractava i també l'artista em va trametre un sentit de respecte pel resultat de les obres i pel discurs ètic que hi marcava. Nadal era molt jove, encara ho és, però ja tenia molt clares les coordenades de per on i per què fer un camí estètic.
L'obra de Nadal té un aspecte molt important d'espiritualitat, ben entesa aquesta, de formes que no li permetrien de cop i volta deixar una trajectòria humanista i de respecte a les formes i materials de la natura. Un fet que ens sembla quasi impossible penetrant fins al fons del seu treball. Respecte de les escultures, cal dir que en les anteriors sèries de treballs hi havia creus, calaveres i ossos que trobam en el seu estudi, però allò més important són les arrels que l'artista planteja com senyals de tot allò que hem xuclat de la natura, de la terra; com deia Miró, cal tenir els peus nus perquè la força entra pels peus.
Les arrels de les escultures de Nadal poden ser també les prolongacions de tot allò que haurem viscut i volem enterrar, amagar dins el sòl. Resulta evident que en tota la trajectòria de Nadal hi ha un important sentit de passió per la terra. Una passió que l'individu desenvolupa, gaudeix i intenta copsar més tard per convertir-la en ombra, que és el que queda de l'art.
Sense fer un art necrològic, Nadal tracta tots els sentiments i valors que deixam a la terra i vol que entenguem l'esperit com a medi per recuperar l'amor, que en definitiva és l'element poderós a una i a l'altra banda de la vida i de la mort. Però també l'emoció és el que ens permet ser capaços de sentir, també a ambdues bandes, almenys el fet de penetrar en l'ombra sensorial.
Si ens referim a les escultures des del vessant estrictament estètic, hem de dir que són peces en què un cap i un tors d'individus són la columna vertebral d'un conjunt d'arrels, com si haguessin estat arrencades del terra. Arrels que poden haver sorgit un cop hem omplert les nostres capacitats sensitives o, d'altra banda, poden ser reserves per als futurs més fonamentals. Cadascuna de les obres mostra els individus com a diversos, malgrat que a simple vista no ho pareguin. El material en les entranyes és fusta i totes banyades són de bronze. Una magnífica exposició que podem visitar fins al 23 de març.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.