La tarifa de la discòrdia

Ja ho diuen en aquesta vida que res no és de franc i, ni molt manco, quan parlam de drets d'autor. Potser no en som del tot conscients, però al nostre voltant els drets es paguen pertot. La setmana passada foren els perruquers del Principat els encarregats d'obrir la polèmica. "A partir d'ara, quan vinguis a la perruqueria... no oblidis dur la música de casa", deien els estilistes catalans als clients obrint una capsa de pandora on uns i altres, comerciants, autors i, evidentment, l'SGAE, han sortit a defensar. Això no obstant, què ens costa realment l'SGAE a tots nosaltres? Siguem pràctics. Imaginem que de bon matí anam a fer el cafè al bar de sempre. Un tallat i un croissant, 3,15 euros. D'aquest preu, el propietari n'haurà d'extreure els 15,21 euros (o fins a 26 en funció de les dimensions del local) que mensualment ha de pagar a la Societat General d'Autors i Editors (SGAE) per la música que ambienta els teus berenars.

La xifra, a primera vista, pot semblar irrissòria. El problema, explica el restaurador Carlos Cardellá, "és quan tu, tot i que sigui per desconeixement, no has pagat mai la quota i l'SGAE , des de la data d'alta de l'IAE, et fa pagar tot el que hauries d'haver abonat. Arriben els ensurts". Cardellá és el propietari del bar musical Populart. En el seu cas, en què la música sí és una prioritat, la tarifa s'eleva fins als 120 euros mensuals. "I això que no tenim televisors, que, si no, per cada aparell són 15 euros més", indica. Tot i això, com a membres de l'Associació de restauradors de Mallorca, tenen un conveni amb l'SGAE que els ofereix descomptes. En el cas de macrodiscoteques, la tarifa de la societat d'autors s'eleva gairebé a les quatre xifres en funció dels dies que tinguin obert i dels metres quadrats de què disposin.

Tanmateix, no tothom està obligat a pagar a l'SGAE. El bar Es Crui, al carrer de Santa Creu de Ciutat, ja en el seu moment decidiren que, abans de pagar a l'SGAE, preferien posar música independent o grups novells. "Només pos música registrada sota la llicèndia Creative Commons i, per tant, no he de pagar res a l'SGAE. Si algú, algun dia, em demana el Bisbal, per exemple, em sap greu, però jo no el tenc", conta la propietària, Catalina Ayala, que després d'uns anys ja s'ha convertit en una referent també per les bandes que comencen a tocar per Mallorca. "Molta de la música que nosaltres punxam són grups de l'Illa que ells mateixos em duen les maquetes perquè sonin al nostre bar", afegeix.

En el cas de les perruqueries, que foren les que feren saltar l'alarma la setmana passada, o dels locals comercials, ja sigui una botiga de roba o de queviures, la tarifa va des dels sis euros al mes, en locals de 50 metres quadrats, fins als 67, en el cas d'establiments de 2.000 metres quadrats. En molts casos, però, la resolució és ambigua ja que, si la música es posa des d'un radiocasset o s'endolla la ràdio, l'SGAE pot entendre que és un ús privat (recordam que des de fa uns anys ja es paga un cànon per la compra d'un aparell reproductor o un suport de gravació). El problema, diuen des de l'SGAE, rau quan aquesta música és reproduïda a través d'un circuit de fil musical i que, aleshores, sí que se n'ha de pagar la quota.

La queixa de molts comerciants que opten per la ràdio, ja sigui en el format analògic o les noves ràdios d'internet, rau en la duplicitat de la tarifa, perquè, prèviament, aquella emissora ja haurà pagat la corresponent tarifa plana de l'SGAE. Però no només la música dels locals comercials s'abona, sinó que també es paguen concerts, actes públics, benèfics, el fil musical del dentista, el ball de final de curs, el cinema a la fresca, l'acte polític del partit de torn i la Per a Elisa de quan estàs en un telèfon a l'espera. El llistat de tarifes de l'SGAE té més de 100 pàgines d'especificacions de les quals és dificil d'escapar. A partir d'ara, quan vagis de bon dematí al bar de sempre a fer un cafè, potser ja no el trobaràs tan car.