“Internet fa que t'hagis de vendre, el producte ets tu”

Sabeu quantes entrades tenia ahir el vostre nom a Google?
Sí, 17.200. Avui ja n'hi haurà més, però he dormit dues hores i només he tingut temps de mirar el que diuen de mi els diaris. Seria un egosurfing arcaic.

Us heu inventat vós el terme d'egosurfing? D'on l'heu tret?
El terme ja existia. La primera vegada que vaig sentir la paraula la vaig trobar interessant. És una cosa que tots hem fet alguna vegada: cercar-nos a internet. Existeix una generació literària que envia spam amb els seus textos i que sempre parla d'ella mateixa. És una cosa egòlatra. Xerrant amb un d'ells vaig escoltar el terme egosurfer i era la paraula que necessitava. Ja havia començat a escriure la novel·la. Em vaig obrir un compte de Facebook i vaig avisar que tot el que allà s'escrivís podria ser utilitzat en la novel·la. Despertà el morbo de la gent.

Quina ha estat la vostra evolució després de la primera novel·la (Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, Columna)?
Els personatges d'Egosurfing pertanyen a la mateixa franja d'edat, els trenta, i la ciutat, Barcelona, és la mateixa. Egosurfing és més una novel·la de personatges i em fix menys en els aspectes quotidians. La narradora és mallorquina. No puc deixar de fer referències a Mallorca, perquè no s'entén la fascinació de Barcelona si no ets de fora. Quan hi vaig arribar no hi tenia ningú i vaig haver d'usar el matxet. He fet coses que no hauria fet mai a Mallorca.

Heu dit que és un llibre més íntim...
Internet fa que t'hagis de vendre i el producte ets tu mateixa. He aprofundit en aquest tema. Internet et dóna la possibilitat de justificar-te i de tenir identitats secretes. Tot hi és molt més explícit. De vegades ets més exhibicionista i voyeur a internet que amb les persones més properes. S'hi creen unes relacions estranyes. És el que passa quan coneixes algú una nit i ja pensa que has de ser la dona o l'amiga de la seva vida.

Sebastià Alzamora, membre del jurat, destacà l'estructura d'Egosurfing.
La novel·la té situacions molt concretes i la reflexió de la narradora explicant tot un argument per arribar a aquell punt. És una mena de bucle amb tres personatges: un al·lot que va pel carrer i a qui li cau una bossa de fems al cap, la periodista que treballa en un programa infame d'horabaixa i la narradora que escolta a la televisió com la culpen. Tots tractaran de contactar amb els altres dos per interès. Són tres personatges perduts, un poc beneits i amb actituds d'internet.

Com valorau el món derivat de la virtualitat d'internet?
Em preocupa la vanitat d'aquest món virtual. Tothom té permís per dir-hi la seva. Qualsevol pot fer spam amb insults. A les xarxes socials, la gent està més pendent del feedback dels seus propis comentaris que dels altres. Si et cerques al Google i en trobes moltes entrades, et pots sentir més important del que ets en realitat.

L'inici amb la caiguda d'una bossa d'escombraries és una metàfora?
Sí, li passà a un professor meu de la Universitat. Sabé a qui denunciar perquè a la bossa trobà factures amb noms. El que les dades poden fer és al·lucinant.

El llibre reflexiona sobre els mitjans de comunicació?
Cercava defensar els periodistes que han de treballar en segons quins programes. Ara tothom és freelance i et toca fer moltes coses per sobreviure. No per això ets menys digne. Tota la novel·la és periodisme, però la meva reflexió se centra més en l'acceptació d'alguns comportaments. No és una obra moral. Aquest és el món que tenim i el defens. No el canviarem.

Sentiu vertigen pel fet de pertànyer a la llista de guanyadors del Josep Pla amb escriptors com Baltasar Porcel, Carme Riera i Llorenç Villalonga?
És una sorpresa però no em fa vertigen, perquè encara sé on som. Si et presentes a un premi, és perquè vols que et llegeixin. La meva ambició és deixar de fer totes aquelles feinetes que faig, cobrant molt poc. No puc aturar d'escriure. La meva propera novel·la parlarà de la família i serà encara més confessional. Per això no sé si la publicaré.