D'Allà Dins a les Formigues

Ens posam a caminar al final de la urbanització d'Allà Dins, situada a la part de tramuntana de cala Sant Vicent. Avui aquesta rada es troba una mica a lluny d'aquella que descrigué Alexis Brown fa més de quaranta anys. Davant els aparcaments de la urbanització neix el camí que ens durà fins a l'Escull, ben senyalitzat per un cartell verd, un seguit de fites de pedra i d'altres pintades a les roques. Es tracta d'un carrerany de ferradura circular entre antigues feixes.

Passarem dos torrentons, amb petits fragments on la tècnica constructiva viària d'un temps es fa ben patent. Mates, albons, cebes marines, estepes... ens aniran sortint al pas. Al cap de poc travessarem el torrent dels Ullastres, el qual neix a llevant del puig del Claper i es dirigeix cap a l'est fins a la mar; la profunditat del solc de la llera sembla indicar que anys enrere devia portar aigua amb més assiduïtat que a la darreria del segle XX, quan només se n'hi pot veure en cas de pluges intenses i continuades. A l'altra banda localitzarem les restes d'una barraca de planta rectangular veritablement a prop de la cala de l'Aigua Dolça, una rada de definició quasi perfecta coronada per la punta del Jonc i el cap de Can Negret.

Des d'aquí, el perfil de la punta Grossa o cap del Llamp és magnífic. Un carrerany una mica estimbat i desfet ens baixa fins al pedregar on arriba l'aigua. És un racó ideal per a qui s'estimi més fugir del talabastaix que es viu a les platges populars. Això sí, no hi trobareu cap tipus de comoditat.

Continuam avançant pel carrerany. Ara puja suaument i supera l'aresta que baixa de la serra d'en Negre. Un cop a l'altra banda, ja amb l'Escull ben al fons, descendeix lentament i sense ensurts. Ens trobam enmig de l'antiga vénda de Cas Rierons. A poc a poc, la planícia va guanyant terreny i la ribera es fa menys agressiva. Un cop a sota, el carrerany es dilueix en l'ermàs, cosa que ens obliga a anar a lloure per tot aquest territori veritablement encisador. Val la pena recórrer pam a pam el litoral, especialment la punta de l'Escull. Hi trobarem coves naturals que foren una mica condicionades, no sabem si per pescadors o per altres professionals. Travessarem redols de cocons i penyes soltes, ben a frec de saladina. La punta de l'Escull se separa per una subtil llengua d'aigua. A rere, les Formigues trenquen la uniformitat de la Mediterrània.

Cap a ponent, el far de Portinatx. Segons la Gran Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera, les autoritats de Marina s'interessaren per la col·locació d'un senyal lluminós a la part nord de l'illa d'Eivissa, ja que entre els senyals de l'illa de Tagomago i el de l'illa de la Conillera quedava un sector de fosca que podia generar perill per a la navegació. El nou far fou construït entre el 1975 i el 1977 a la punta del Moscarter al vèrtex anomenat d'en Gat, a 41 m sobre el nivell de la mar, i fou inaugurat l'1 de juliol d'aquest darrer any. L'aparell lluminós, situat sobre d'una torre troncocònica de formigó de 3,15 m de diàmetre i 52 m d'altura, i, per tant, a 93 m sobre el nivell de la mar, està alimentat per un transformador de la companyia subministradora d'electricitat i té una aparença d'una llum blanca amb una llampada cada 15 segons visible a 18 milles, amb un sector fosc que va dels 072,5° als 299,5°. El senyal de dia és una franja helicoïdal negra sobre fons blanc.

Aquestes costes, però, no sempre han estat amables. El metge i historiador Enric Fajarnés Tur ens relata un naufragi esdevingut a mitjan segle XVIII just aquí davant: "A la costa septentrional de l'illa d'Eivissa i situades a mitja milla la NO de la punta del Foc, hi ha uns petits illots coneguts amb el nom de les Formigues. Dia 15 de gener de 1760 es constituïren en aquell lloc el doctor Miquel Camarillis, morber, i el senyor Llobet, secretari del quartó de Santa Eulàlia, per visitar un navili que havia naufragat. Solament se'n varen torbar alguns trossos i algunes cordes i quatre homes morts. Per no haver-hi terra en aquest paratge, ben lligats amb pedres, es varen llançar al mar".

Després d'haver gaudit d'aquest meravellós paratge, tornam pel mateix camí fins al punt de partida per posar fi a aquesta ruda pel cantó nord-oriental de la pitiüsa major.